Vaig a veure Eva contra Eva. L’obra es presenta com una versió teatral inspirada en el film “all about Eve” de J.l. Mankiewicz, amb el qual aquest obtingué possiblement el major èxit de la seva carrera. Hi vaig anar amb certa prevenció perquè la mirada, com a mínim de Gemma Vilarasau l’ànima de l’espectacle reprenent el paper fet per Bette Davis, era una mica condescendent, tot donant a entendre que el film estava una mica antiquat i que parlava d’un tipus de dones que ja no existeix (afirmació que probablement requeriria ser més desenvolupada). El resultat no em va satisfer. L’obra de Mankiewicz era un treball brillant i en l’adaptació del teatre Goya hi havia poc de brillant. Ni l’escenografia, ni la interpretació, ni el desenvolupament dramàtic de l’obra. Res no deixa de ser correcte, però res és excel·lent. Entenc que l’obra ha estat modernitzada, actualitzada i adequada als gustos d’un públic ideologicament feminista, (tinc la sensació que al teatre hi van més dones. Puc estar equivocat, curiosament en Londres no tenia tan clarament aquesta impressió). El problema és que aquesta modernització és una trivialització. El tema de l’obra, la pressió que suposa per a les actrius el pas dels anys, també hi era a la pel·lícula, però aquí esdevé central a canvi de fer pràcticament desaparèixer, o reduir al merament anecdòtic, el tema central de tota la filmografia de Mankiewicz: el caràcter ficcional de la vida humana; la reducció de l’existència a teatre. Mankiewicz és barroc i en l’obra del Goya no hi ha res de barroc. Mentre el film gira sobre set personatges, aquí s’han reduït a cinc desapareixent el matrimoni format per l’amiga de Margo i l’autor teatral. La vida està molt cara i és un canvi comprensible que tampoc hauria de ser un problema. Més important és el canvi patit pel crític teatral que deixa de ser el campió del cinisme interpretat per George Sanders, per convertir-se en un pare de família. Finalment la visió cínica i quasi nihilista de Mankiewicz es substituida per un punt de vista molt proper al buenisme progre. Resten alguns ecos del talent més peculiar de l’autor de The Sleuth: la seva capacitat d’escriure diàlegs amb una mordacitat i mala baba absolutament extraordinària, que també es fa palesa en prou moments del treball de Pau Miró
diumenge, 24 d’octubre del 2021
Eva contra Eva
Vaig a veure Eva contra Eva. L’obra es presenta com una versió teatral inspirada en el film “all about Eve” de J.l. Mankiewicz, amb el qual aquest obtingué possiblement el major èxit de la seva carrera. Hi vaig anar amb certa prevenció perquè la mirada, com a mínim de Gemma Vilarasau l’ànima de l’espectacle reprenent el paper fet per Bette Davis, era una mica condescendent, tot donant a entendre que el film estava una mica antiquat i que parlava d’un tipus de dones que ja no existeix (afirmació que probablement requeriria ser més desenvolupada). El resultat no em va satisfer. L’obra de Mankiewicz era un treball brillant i en l’adaptació del teatre Goya hi havia poc de brillant. Ni l’escenografia, ni la interpretació, ni el desenvolupament dramàtic de l’obra. Res no deixa de ser correcte, però res és excel·lent. Entenc que l’obra ha estat modernitzada, actualitzada i adequada als gustos d’un públic ideologicament feminista, (tinc la sensació que al teatre hi van més dones. Puc estar equivocat, curiosament en Londres no tenia tan clarament aquesta impressió). El problema és que aquesta modernització és una trivialització. El tema de l’obra, la pressió que suposa per a les actrius el pas dels anys, també hi era a la pel·lícula, però aquí esdevé central a canvi de fer pràcticament desaparèixer, o reduir al merament anecdòtic, el tema central de tota la filmografia de Mankiewicz: el caràcter ficcional de la vida humana; la reducció de l’existència a teatre. Mankiewicz és barroc i en l’obra del Goya no hi ha res de barroc. Mentre el film gira sobre set personatges, aquí s’han reduït a cinc desapareixent el matrimoni format per l’amiga de Margo i l’autor teatral. La vida està molt cara i és un canvi comprensible que tampoc hauria de ser un problema. Més important és el canvi patit pel crític teatral que deixa de ser el campió del cinisme interpretat per George Sanders, per convertir-se en un pare de família. Finalment la visió cínica i quasi nihilista de Mankiewicz es substituida per un punt de vista molt proper al buenisme progre. Resten alguns ecos del talent més peculiar de l’autor de The Sleuth: la seva capacitat d’escriure diàlegs amb una mordacitat i mala baba absolutament extraordinària, que també es fa palesa en prou moments del treball de Pau Miró
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.