Lectures d'estiu (VI) : KLARA AND THE SUN

 Ës l’última novel·la del premi nobel K. Ishiguro. L’acció es desenvolupa en un futur no gaire llunyà on la creació de companys de joc artificials és una pràctica corrent i on també han esdevingut habituals els programes de millora genètica; de fet, la possibilitat de participar-ne constitueix un factor clau d’estratificació social. Fora dels avenços de la genètica, d’altres coses romanen més o menys iguals, Com ara a Londres o New  York, estem a una societat individualista on les estructures familiars són febles i estan reduïdes al mínim, és a dir, la relació entre mare i  fill. La narradora de la novel·la Klara és una androide comprada per una família per fer companyia a una noia adolescent de salut migrada. Klara funciona amb energia solar i el seu algoritme li proporciona capacitat d'observació i deducció, per la qual cosa inventa una mena de religió solar- De fet, un resum de la novel·la podríem dir que ens explica el desenvolupament d’aquesta religiositat que li permetrà a Klara manifestar les virtuts que ens possibiliten estimar als altres, fins acceptar l’autosacrifici com acte d’amor, i la resignació enfront dels poders superiors i regidors de la realitat, digueu-los Déu o Destí, basada en una concepció de la vida entesa com a gratitud. De totes les novel·les anteriors Ishiguro, al qual li agrada molt canviar les temàtiques i l’ambientació dels seus relats, la que més se li sembla és Never let me go, possiblement la meva preferida. Amb ella comparteix la presentació d’un futur distòpic i de vides subordinades, destinades i programades a servir-ne d’altres .Protagonistes que són artificials, però que reflecteixen perfectament la condició de la humanitat no menys artificial des de la revolució neolítica. Evidentment la temàtica de la novel·la ens fa pensar en un film de Spielberg molt injustament oblidat i en general malentès: AI on el protagonista era també un androide tot i que l’edat que simulava era una mica inferior. Klara i Joey tenen molts punts en comú,però Joey viu en una societat més agressiva i hobbesiana, cosa que fa que els seus destins siguin contraposats, en el cas de Klara del tot congruent amb una concepció de l’existència més asiàtica, mentre que el final de Joey més aviat il·lustra la capacitat del occidentals per emmetzinar-nos nosaltres mateixos amb aquesta falsa virtut anomenada esperança. En tots dos casos  però tant l’un com l’altra palesen bé la perplexitat que tots experimentem, i que potser començà amb els pitagòrics, quan confrontem l’eternitat de les nostres invencions i la nostra irredimible transitorietat.