Lectures d'estiu (V): M l'uomo della providenza

 M l’uomo della providenza és el segon dels llibres amb els que Surati ens explica la vida de Mussolini. Aquest cop abasta el període entre 1925 i 1932, anys en que Mussolini és president del govern italià, ha  assolit superar la crisis provocada per l’assassinat del diputat Matteotti i el seu poder esdevé cada cop més absolut enfront de la mediocritat del seu partit i de la completa inefectivitat d’una oposició aïllada o empresonada. És també el període del seu major triomf diplomàtic: el concordat amb el Vaticà, amb el qual l'església catòlica contribueix poderosament a la legitimació del règim. També és el temps de la brutíssima guerra de Líbia, en la que els italians violen totes les normes de la Societat de Nacions que ells havien contribuït a fundar. La tècnica del llibre segueix sent la mateixa que en l’anterior.Surati recrea episodis biogràfics situats de manera molt precisa en l’espai i el temps i acaba mostrant la font documental de la que sorgeix el seu relat. Com el llibre anterior es llegeix amb molta facilitat. Li manca, però no és això un retret, allò que des del meu punt de vista definia l’atractiu del primer llibre: el seu paral·lelisme amb la situació actual; la capacitat de mostrar-nos la facilitat amb què l’aparença d’un projecte, la pura inanitat, es pot imposar en una societat desorientada.  El moment del llibre és el de un Mussolini que ha guanyat el poder i de fet no ha de fer cap gran esforç per conservar-ho. La part més interessant del llibre té doncs una dimensió individual i forçosament hipotètica: la manera en que Mussolini s’enfronta a la buidor del poder en ell mateix; buidor donada per la pèrdua del seu caràcter de fi, en comptes de mitjà, i per l’enfrontament a una decadència física inevitable, però incompatible amb la imatge de superhome construida per la propaganda