Il cacciatore celeste

 

He llegit dos llibres de Calasso aquest estiu. El primer, il cacciatore celeste, és un assaig hermenèutic sobre les narracions de la mitologia grega. Hi ha moltes temàtiques apuntades i molts fils a resseguir, però allò que em va interessar més és el rastreig fet per l’autor de com els mites antics donen testimoni del moment del tot crucial, en què varem decidir de ser una cosa del tot diferent a la de la resta dels animals. Moment crucial perquè d’aquesta mentida depèn la fundació de la humanitat. Calasso recerca especialment als vells mites protagonitzats per caçadors o relacionats amb la caça, doncs el caçador és l’humà que pot estar més a prop de la divinitat i l’animalitat, oscil·lant molt ràpidament entre l’una i l’altra. El dualisme del caçador seria doncs l’origen de tots els dualismes humans. La caça és fonamental perquè és el moment on fa allò que cap altre animal és capaç de fer: afirmant-se negant la seva pròpia realitat. Per esdevenir caçador cal admetre la incompletitud de la pròpia natura, fent recurs a una pròtesi. Evidentment Calasso aquí no és del tot original sinó que segueix Hegel i també la concepció de Nietzsche segons la qual la nostra naturalesa no està fixada (de fet, el veritable autor d’aquesta intuïció seria Plató). La manca d’aquesta naturalesa no fixada s’expressa en una inclinació cap a les metamorfosis que no per casualitat és el recurs més utilitzat a les trames narratives mitològiques. La tendència a la metamorfosi no és única a la naturalesa. Es pot trobar als insectes, però aquests animals es transformen per evitar els depredadors. Els humans es transformaren per a convertir-se en depredadors. És aquí on es troba l’arrel de la nostra definidora capacitat de mimetització. Com Kubrick a 2001, aquesta pròtesi pot igualment ser un os convertit en eina, una nau especial o tot el desplegament cognoscitiu que ha servit per passar de l’una a l’altra. Des d’aquest punt de partida resulten molt suggeridores les pàgines que Calasso dedica a Plató, l’arrel del seu atac a la sofistica i la poesia, els quals son efectivament el mateix atac. Doncs totes dues suposen l’aposta per la metamorfosi com forma d’existència sense cap mena de límit. Es dins d’aquesta polèmica on hem de valorar els elogis prodigats per Plató a l’antic Egipte; la civilització que cercà la màxima animalització de l’home utilitzant el recurs, ben exemplificat al seu art, de neutralitzar tant el moviment com l’esdevenir en quan fos possible.