Au Revoir, Jean Paul

 Ahir va morir Jean Paul Belmondo. És un d’aquests esdeveniments que d’alguna manera tanquen una època. Belmondo podia treballar igualment fent el cine més obertament comercial com treballant dins del cine d’autor; de vegades, amb apostes arriscades com el seu film sobre Stavisky dirigit per Resnais. Fou així  la maxima figura comercial del cine francés, junt amb Alain Delon i un dels rostres emblemàtics de la Nouvelle Vague, especialment pel seu paper protagonista en A bout de souffle,  film que impulsa la seva carrera i la mateixa nouvellle vague. Ja n’he escrit prou sobre aquest  film  doncs un capítol del meu llibre hi estava dedicat. Tot i que la pel·lícula tenia vint anys la primera vegada que la vaig veure em va impressionar moltíssim, no havia perdut gens, no l’ha perdut mai, la frescor que la caracteritzava. El paper de Belmondo fou fonamental perquè Godard no tenia gaire clar que fer amb la pel·lícula, fins que es va decidir a seguir Belmondo. Anys després Godard li donaria l’oportunitat d’esdevenir un dels icons del segle XX amb la imatge final de Pierrot le Fou.  D’alguna manera Belmondo prengué el relleu de Jean Gabin, el actor francés per excel·lència de la primera meitat del segle XX, però com que els temps havien canviat, el perfil fou prou diferent. Belmondo tendí a interpretar personatges desclassats en contraposició als herois de classe obrera que interpretava Gabin. Un dels homes més atractius de la seva època no era, a diferència de Delon, un home bell  però això no feia res. En  a bout de souffle Godard posà la seva imatge en relació directa amb la de Bogart, un altre home atractiu més aviat lleig, i d’alguna manera prefigurà els actors ètnics que esdevindrien predominants en el cine dels setanta. Biogràficament era un tipus molt vital, com sovint els seus personatges i d’una simpatia evident. Que descansi en pau