Lectures d'estiu (VII): The Happines Hypothesis,

 

Una altra lectura d’estiu ha estat el llibre de J.Haidt, The Happines Hypothesis, on s’examina les aportacions de la psicologia evolutiva en confrontació amb la filosofia i el saber antic. Havia parlat en aquest blog del seu The rigtheous mind sobre les divisions polítiques i religioses. Aquest és anterior i d’alguna manera constitueix la seva fonamentació.

Dues idees d’entrada em semblen les més definidores del llibre. D’una banda, la correcció a l’antropologia platònics, tal i com aquesta s’expressa al mite del carro volador del Fedre. En aquest mite l’ànima és comparada a un carro on l’auriga és la part racional que ha de conduir els cavalls, les emocions, ambdues de diferent natura. L’existència humana és pensada en clau de confrontació interna. Aquesta noció de confrontació és retinguda per Haidt. Allò que esmena és la dimensió i capacitat de les parts en conflicte. Els cavalls són substituïts per un elefant, és a dir, per un ser d’una dimensió física molt superior a la de l’auriga.  Fonamental és també el fet que l’elefant disposi d’una intel·ligència pròpia. És una correcció enraonada i benefica per els que hem viscut l’excés racionalitzador de la tradició filosòfica.   De fet, l’autor clou la seva explicació de la metàfora afirmant  que des de el seu punt de vista, ha estat Hume qui  millor ha definit la naturalesa humana amb la seva afirmació de què la raó és, i només pot ser, l’esclava de les passions, cosa que, a hores d’ara, comença a tenir una corroboració experimental important.

La segona idea important és la correcció sostinguda contra les tradicions de pensament que identifiquen l’autarquia i la felicitat. Clarament aquest és el cas de l’estoïcisme i per l’autor també del budisme, cosa que segurament mereixeria una discussió profunda. El refús de la il·lusió autàrquica es fonamenta en el seu enfocament naturalista. Per més virtuts pròpies que pugui tenir una planta  aquesta no serà res sinó creix en una terra bona i és convenientment nutrida. Els homes no són radicalment diferent de les plantes i allò que per a elles  és la terra i l’aigua per a nosaltres és l’amor i el treball.

Evidentment entre allò que tenim en comú amb les plantes està el fet de ser entitats condicionades genèticament. Haidt no és un determinista però si creu que la nostra genètica  condiciona una tendència vers la positivat o la negativitat correlacionada amb la nostra estructura cortical; ell en parla de “loteria cortical”. En un cert moment Haidt introdueix la noció de una formula de la felicitat que tracta d’equilibrar la importància atribuïda als factors exteriors i als interiors

H=S+C+V

On Ha seria el grau de felicitat; S el punt de partida biològic, C les condicions de la nostra vida i V la nostra activitat voluntària.

L’ensinistrament de l’elefant  té com a instrument més potent i decisiu la mimesi. L’elefant és un mim natural i la mimesi és un superglu universal que constitueix el fonament de la societat.

Defineix també el mite del mal pur essencial per a entendre com funcionen els nostres raonaments morals. En essència és allò que hom tradicionalment ha anomenat maniqueisme. És la conseqüència de la identificació emocional; la divisió del món en botxins del tot malvats (mancats de qualsevol mena de motivació que no sigui el sadisme i l’avarícia) i víctimes del tot pures i innocents. Aquesta és la via explorada en el llibre, the rigtheous Mind, i resulta letal combinada amb el realisme ingenu que ens fa pensar que el món és com nosaltres el veiem.

En allò que si coincideix Haidt amb les tradicions autàrquiques és en assenyalar la poca importància relativa que semblen tenir els elements ambientals o demogràfics , els quals tenen sempre un caràcter adaptatiu. Quan som pobres o estem malalts identifiquem la felicitat amb la riquesa o la salut que sabem que ens manca, però quan les tenim perden importància  i de fet esdevé el mateix, quan les perdem definitivament i sabem que no podrem mai assolir-les.  Més decisiu per a assolir la felicitat és la capacitat d’arribar  a l’estat de fluïdesa en el què es dóna una harmonia absoluta entre l’elefant i el conductor, els pensaments automàtics i el pensament conscient. Precisament per això Haidt refusa la via budista de la desvinculació amb  l’entorn perquè fa impossible l’arribada a aquests estats de fluïdesa.

La veritat amarga i on rau la dificultat de l’existència humana és que la naturalesa no ens inclina del tot cap a aquesta mena d’estats i la felicitat en general. La felicitat pot ser un ideal pel conductor però per l’elefant allò important és guanyar el joc de la vida. “The elephant cares about prestige not happines”. Poder fer aquesta correcció és la base de l’educació de l’elefant  com si intuïren bé les diferents savieses antigues. Hi ha tres mitjans bàsics per a fer aquest procés de reeducació:

·         La Meditació

·         La teràpia cognitiva

·         Les drogues

Totes tres són efectives de debò i no són tampoc incompatibles ; constitueixen instruments per desenvolupar una via no gaire diferent de l’aristotèlica. La moral té poc a veure amb raonar i molt més amb l’exercici de la virtut que és una pràctica.

El penúltim capítol del llibre conté una revindicació de la religió. Aquesta és definida com una tercera dimensió de l’ètica que cal afegir a les dues més òbvies: la centrada a l’autonomia individual i l’enfocada al benestar del grup. Si aquestes defineixen una horizontalitat, la religiositat suposaria una tercera dimensió de caràcter vertical; un impuls d’atansament a la divinitat que sembla ser universal doncs està fundat en la por a la mort i en el intent de separar-se de l’animalitat, assimilant les realitats més fisiològiques a un caràcter degradant. L’existència d’aquesta dimensió no té gaire a a veure amb l’existència de Déu, Haidt és un ateu, però la ment humana percep, o creu percebre, que és el  mateix allò diví i allò sagrat. Des de la idea de les tres dimensions Haidt defineix un espai on es poden comparar i situar la relació entre les diferents cultures. 

Tot plegat defineix un llibre de lectura ben interessant i que no cau mai de les mans. Hi pot haver certament una part relacionada amb l'autoajuda però no va més enllà del senjtit comú, ni tampoc l'ofen.Tot i que a priori jo no estic gaire preocupat per la qüestió de la felicitat, el cert és que Haidt es fonamenta en alguna de les tesis que al capdvall estan entre les que jo no puc de defensar: la vigència de la reflexió humeana, la importància dels mecanismes mimètics a la vida humana i la convicció, ferma però amarga, que tot i que la religió sigui essencialment un fruit de la fantasia, no hem estat des del XVIII capaços d'inventar res millor.