La tardor en general no m'agrada gaire. Tot i la calor, soc molt partidari de l'estiu, de la llum de l'estiu. El palès escurçament dels dies accentua la meva tendència a la malenconia. Si a més el curs comença amb mal peu i els meus modestos projectes intel·lectuals han de rebre l'enèsim ajornament, tot empitjora. La represa de l'activitat del sindicat em torna a confrontar amb la realitat malaltissa del país. És per exemple sagnant la comparació entre l'assemblea de directors de Madrid i la de Catalunya. Els madrilenys feren una nota centrada en l'exigència de millores sanitàries i de gestió perfectament assumibles per qualsevol interessat a l'educació, grups del que està exclosa l'administració i l'associació de pares, les úniques reivindicacions dels directors catalans son l'augment del seu sou, la desaparició de les seves hores lectives i l'augment de l'horari de permanència dels professors. Són les coses que passen quan tenim tan poc límits a la llagoteria com hi ha en el país. Un altra símptoma de la nostra malaltia són els botellots de la Mercé. És cert que aquí hi ha símptomes de problemes que són iguals a Madrid o New York. La manca de perspectives que pateix aquesta generació i la consciència difusa, però present, d'haver estat sotmesos a una estafa, d'haver fet veure que se'ls educava sense fer-ho i de condemnar-los a una vida estreta sense més fita que l'entreteniment ni més consol que els narcòtics. A més, aquí gaudim d'una violència gratuïta, d'una crisi de l'autoritat evident, però del tot explicable, si considerem que els nostres governants estan des de fa dècades predicant que no cal obeir les lleis que no t'agraden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.