The shop around the corner

 

Fernando Trueba, quan va guanyar l’Oscar, va proclamar la divinitat de Billy Wilder. Era una afirmació plausible per a molta gent de la generació de Trueba. Personalment la meva admiració per Wilder no ha defallit i fins ha tot ha augmentat. No sols, les seves comèdies són magnifiques sinó que ara, a diferència del que pensava de més jove, em sembla que és, a més, l’autor del millor noir de la història, Double Indeminity. Wilder, però, tot i la seva pujada a la divinitat, mantingué aquest bocí de seny que la tradició anomena modèstia i manifestà que ell només havia estat un seguidor i continuador d’un veritable geni anomenat Ernst Lubistch. De Lubistch no se’n recorda gaire gent. Havent mort el 1947 fa allò que la gent jove qualifica com a cine antic. Jo no he revisat gaire de les seves pel·lícules els darrers anys però fa uns dies vaig reveure The shop around the corner que potser no havia vist des de que fou reestrenada al cine Capsa. Essencialment el film explica la doble relació entre una parella jove interpretada per James Stewart i Margaret Sullavan, que treballen junts a la botiga del senyor Matushek, l’acció s'esdevé al Budapest d’entreguerres, i tenen una relació gens amistosa. Tots dos però mantenen, sense ser-ne conscients, una relació epistolar que els porta a un enamorament platònic i romàntic. La comicitat de la situació rau en què tots dos, potser especialment ella, veuen al seu company de feina com l'antítesi del seu amor platònic i epistolar. El tema no és original i en un cert sentit és clar que és una reactualització del Shakespeare de la Nit de Reis, sí que és però ben atractiu per a tots els que ens agrada especular sobre el caràcter fictici de la noció de jo i sobre la dialèctica entre allò que pensem ser i la crua i freda objectivitat material. D’idees brillants potser és fàcil tenir ( diuen, jo de fet no n’he tingut mai cap) però cal després dur-les a la pràctica. En aquest cas tenim un guió amb tot el gruix que tenien els bons de l’època (sembla que Ben Hecht fou un dels seus autors) i una posada en escena d’una precisió i efectivitat que no ha pogut mai ser igualada pels cineastes posteriors. Tots els recursos, canvis de plans o moviments de càmera sempre semblen la millor solució possible. Res no està de més, ni és gratuït. Hom entén perfectament per que Wilder pensava que Lubistch no era un mestre, sinó el mestre i la seva grandesa estava segurament en la capacitat, que mai es mostrà millor en aquest film, de presentar a la vegada la dimensió sublim i la dimensió mesquina de l’esperit humà.