Lectures d'estiu (IV): l'anomalie

 

L’anomalie ha estat la novel·la distingida amb el darrer premi Goncourt de novel·la. Obra d’Herver le tellier pertany al gènere de literatura fantàstica i de la ciència ficció, tot i que finalment acaba tenint molt de divagació metafísica. La primera part de l’obra ens presenta una onzena de personatges tots ben diferents i amb un únic punt en comú, tots van volar de Paris a New York en un mateix vol en un viatge gens plaent on patiren unes turbulències superiors a les normals. Tots aquests personatges tenen, com tothom, els seus problemes, als quals s’enfronten també com tothom, és a dir, com bonament poden. La seva existència però té un sotrac quan comencen a ser buscats i detinguts pels serveis secrets que s’enfronten a un fet inexplicable: el seu avió ha tornat a aterrar amb la mateixa tripulació i els mateixos passatgers al JFK, quatre mesos després del primer aterrament. No un avió igual, sinó el mateix avio, amb la qual cosa tots els tripulants i passatgers es troben amb un doble perfecte que comparteix el seu ADN i tots els seus records (llevat, és clar, els dels darrers quatre mesos). Les autoritat internacionals òbviament no tenen una estratègia massa clara de com enfrontar-se a una situació del tot improbable . En discuteixen molt, però finalment els governs faciliten la creació de noves identitats als apareguts en juny. Entre les parelles hi ha de tot: des de qui és feliç de adquirir una mena de germà bessó als que prenen l’opció d'assassinar el seu doble, els que es troben amb la possibilitat de canviar decisions transcendentals i fins i tot el cas de l’escriptor que no troba el seu doble, perquè es va suïcidar a l’abril, deixant una obra pòstuma que assoleix el triomf que mai no tingué en vida i que es diu precisament l’anomalia.

Possiblement la part més apassionant pels lectors amb inquietuds metafísiques és l’explicació d’aquest fet anòmal. Hi ha una explicació topogràfica que no em veig capaç de seguir. També es pot recórrer a la mecànica quàntica, però la hipòtesis més atractiva es la metafisica-tecnològica que l’expert que li presenta al president dels EEUU anomena hipòtesi Descartes 2.0. Del «jo penso, així sóc» passar al «jo penso, així doncs quasi segurament sóc un programa». Recrear un univers per ordinador està a l’abast certament de les nostres possibilitat i si això serà possible i és ja possible, pot haver estat possible. La duplicació de l’avió podria interpretar-se doncs com un missatge dels nostres creadors per a fer-nos palesa la nostra virtualitat .La hipòtesi és inquietant i alhora intranscendent, perquè de fet no canvia res a les nostres vides. El llibre no cau de les mans i està ben construït. No és del tot original perquè aquesta idea ja era el nucli central del conte de Borges las ruinas circulares. Com Borges, le tellier fa una volta més de cargol a la idea fundadora de la modernitat, però els nostres temps són uns altres i el llibre de le tellier acaba reflectint molt clarament una dels trets més definidors del pensament del nostre temps: la nostra fascinació per les teories de la conspiració.