Se'n va Leo Messi i des de dijous tots els mitjans en van plens. D'entrada sobta pensar que la carrera de Messi ha durat disset anys. Quan parlem d'altres figures fonamentals de la història del Barça; Cruiff, Laudrup, Rivaldo o Ronaldinho, per exemple, ens referim a períodes de cinc anys any amunt o any avall. Tot aquest temps és una autèntica brutalitat des de qualsevol punt de vista i el balanç és del tot incomparable. Com que no ho he llegit tot, suposo que el que diré ja està dit, tot i que jo no he trobat encara. Des d'un punt de vista purament esportiu, l'esdeveniment no em sembla catastròfic. Fa temps que l'equip de futbol requereix un canvi radical, ja no dóna més de si, i aquest canvi era impossible amb la presència l'home, sobre el qual girava tot. Socialment el fracàs és absolut, perquè fa palesa la situació de fallida del club i , sobretot, perquè tot fa indicar que això no és la fi, sinó el principi d'un camí de decadència, potser irreversible. Tant de bor, m'equivoqués però vindran més males notícies. L'actuació de Laporta en aquesta qüestió confirma les magres expectatives generades per la seva figura. Les seves argumentacions els dijous foren coherents, però gens congruents amb el que ha estat dient des de la campanya electoral. En futbol, però no estem millor que en política i sembla que ens igual que ens menteixin, mentre els mentiders siguin els nostres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.