La casa del ahorcado és el títol de l'assaig sobre la relació entre el tabú i la crisis de la democràcia occidental, publicat enguany per Juan Soto Ivars. El dia de Sant Jordi vaig tenir l'oportunitat de canviar algunes impressions amb l'autor que, coincidint amb les seves aparicions televisives, em sembla una persona molt cordial. Això naturalment creà una bona predisposició envers el llibre que no ha estat gens decebuda. Soto és un escriptor molt àgil, amb un sentit de la ironia esmolat i un bagatge cultural considerable. Escriu assaig però tampoc abusa del seu jo, en definitiva, el seu llibre és un bon model del que hauria de ser un escrit d'aquest genere. Quan era més jove em vaig plantejar escriure un llibre que s'havia d'anomenar crítica de la sensibilitat pura. Parlo dels anys noranta quan totes les llavors de la collita actual ja havien estat plantades. El treball de documentació fet per Soto Ivars donaria per ell mateix la base suficient per a documentar aquest hipotètic i quimèric llibre, doncs hi ha un mostrari complet i molt il·lustratiu de moltes de les més significatives mostres de la imbecil·litat contemporània; especialment de les esdevingudes als centres universitaris, sense dubte, les més greus perquè hom podria pensar que aquesta institució hauria de tenir un paper preponderant en la defensa de la racionalitat i de fet està passant tot el contrari. La posició ideològica del llibre no és gens ambigua Soto escriu contra tota mena de identitarisme ja sigui cultural, nacional o de gènere. Malauradament escriure en contra dels identitarismes significa haver d'oposar-se a l'esquerra realment existent, la qual ha acaba esdevenint una nova encarnació del puritanisme de Calví. Entre la il·lustració o el tribalisme no hi ha terme mig i el camí del tribalisme és el camí de la barbàrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.