Dues notes sobre Simone Weil

 Estem a la canícula, tot i que tampoc es nota gaire, i comprovo que la meva capacitat de treball, reflexió i atenció encara pot disminuir.  En aquest sentit molt a prop de tocar fons. No n’he tocat però i una de les poques coses que faig és llegir les obres de Simone Weil, conseqüència de la lectura  del llibre d’Eilenberger, al que em vaig referir fa dos o tres mesos. Parlava llavors de l’interès suscitat per la seva trajectòria biogràfica, per la persona. Després d’aquests mesos de lectura, de fet em sembla més interessant aquesta trajectòria que la seva obra. Una veritable admirador del pensament clàssic no s’hauria de morir als trenta quatre anys, una edat en la que ben bé hom no ha tingut encara l’opció a començar a filosofar realment (i no faig una broma frívola, perquè la mort de Weil no fou exactament, com li passa a quasi tothom un fet determinat per l’atzar). Fa mesos parlava d’una altra de les figures del llibre, Ann Rand, i de la desconfiança que em provoca el nietzschianisme adoptat per l’autora de The Fountainhead. Jo crec que fer cas a Nietzsche, de debó, passa per no esdevenir nietzchià. Un error potser mes gran que esdevenir nietzschià és impugnar-ho totalment com és el cas de Weil. Entenc que aquesta impugnació és per ella necessària, perquè NIetzsche planteja constantment la pregunta que ella no podia plantejar-se sense que tremolessin i s’esfondressin  el fonaments de la seva reflexió. Per què i, de què, cal salvar el món i l’ànima? Fora de potser Patocka, Weil és la filosofia contemporània més a prop de definir-se com seguidora de Plató. Quan els meus alumnes a classe, em demanen pel meu filòsof preferit o amb qui m’identifico més de tots els que explico, Plató n’és la resposta més freqüent. Això m’hauria de fer Weil propera, però al capdavall la seva lectura de Plató, més o menys la de la tradició mística, em sembla, no completament falsa, però si incompleta. Hi manca del tot el seu escepticisme i , el que encara és més important, el seu sentit de l’humor.