Kamel Daoud

 

        Evidentment jo no crec en el reis d'Orient ni en els premis literaris (tampoc quan he guanyat jo). Hi he més gent com jo, per exemple, Olmos. Olmos però parla d'Espanya i la meva experiència es redueix a Catalunya. De la resta en sé poc però, i aquí em contradiré del tot cosa que ja no em fa gens de por, tinc moltes ganes de llegir el darrer premi Goncourt que ha guanyat l'escriptor argelí, Kamel Daoud. Vaig llegir la novel·la anterior, Merseault contre-ênquete, que em va semblar un gran llibre (el llibre ens explica el crim de Meursault explicat per Camus a l'étranger des del punt de vista del germà de la víctima, l'arab al qual Camus no va donar mai nom). La novel·la guanyadora Houris parla de la guerra d'Algèria i això també és un motiu d'interès. Un dels conjunts més estranys als que pertanyo és el de gent que ha anat a passar unes vacances a Algèria. Fou l'agost del 1988 i vaig fruir molt d'un viatge que em va permetre conèixer un règim peculiar, l'únic que quedava de la via del "socialisme àrab". Després va venir la guerra, el temps va passar i ara em costa molt suportar el calor per pensar en tornar al Sàhara. Em conformaré amb els meus records i en reveure per enèsima vegada Lawrence, el biopic de l'anglès que estimava el desert perquè era net.