Farewell my lovely

 

        Veig un vespre Farewell my lovely la versió de la novel·la de Raymond Chandler filmada l'any 1975 per Dick Richards. Trec la impressió que és un film clarament menystingut. En el moment de la seva estrena era molt predominant en els crítics la política d'autors i certament Richards no va fer masses pel·lícules bones. Tampoc de dolentes perquè la seva filmografia no va més enllà de quatre títols. Possiblement la va perjudicar el que el seu gènere, el neo-noir ,no estava gens valorat perquè hom podia pensar que els grans títols del cine negre ja havien estat fets i allò que havia canviat, la possibilitat de fer més explícit allò que la censura impedia mostrar totalment, no era una invitació a la creativitat. En tot cas, jo soc un defensor d'un film fonamentat en quatre pilars excepcionals: el primer el disseny d'un dels grans noms del nou Hollywood, Dean Tavoularis, sense el qual, segurament F.F. Copola no hagués estat Copola. La recreació del Los Angeles de 1941, el film està datat amb molta precisió per fer de Marlowe un seguidor de DiMaggio, és del tot convincent. Igualment excel·lent és el treball de John A. Alonzo que havia rodat poc abans la mès reconeguda, i excel·lent, Chinatown mantenint la mateixa línia de treball. El guió és de David Zelag Goodman que va copsar plenament l'esperit de la novel·la de Chandler i feu uns diàlegs de gran precisió que se m´han quedat des de sempre molt gravats. Finalment és un film meravellosament interpretat. Charlotte Rampling és del tot creïble com la dona capaç de tornar boig gairebé tots els homes que l'envolten. John Ireland fa una bona composició del policia corrupte amb moderació que no ha perdut la vergonya. Al seu costat, com a policia corrupte sense cap mena de vergonya, Harry Dean Stanton té prou amb quatre frases, quatre mirades i la seva manera de ser-hi per demostrar que va ser un dels grans. Finalment hi ha un immens, incommensurable Mitchum en el que possiblement va ser el seu darrer gran paper protagonista fent el millor Marlowe que s'ha fet mai, malgrat Bogart i el fet que ja estava prop de la seixantena. Si la pel·lícula m'agradava de jove, ara no puc sinó deixar-me dur per l'emoció quan el començament del film, el clip de més amunt, ens explica com de vell i cansat es sent. Difícilment es pot pensar un acompanyament millor per la veu de Mitchum aquí que la musicà de David Shire