Congo

  Llegeixo Congo d'Eric Vuillard, l'autor que es va fer famós fa set anys amb el premi Goncourt guanyat per l'ordre du jour, una descripció ben documentada i molt irònica del Anschluss. Com aquell és un text breu i que apunta a la mateixa, necessària, finalitat: soscavar la bona consciència dels defensors liberals de l'economia de mercat. No recordo a quin gran plutòcrata, potser era Berlusconi, el vaig sentir afirma que podia explicar l'origen de tota la seva fortuna, menys la del primer milió. Efectivament aquest és sempre el problema. El capitalismes es desplega des d'un capital originari, que normalment es fa des d`'activitats pocs honorables com el comerç d'esclaus o la confiscació de ben eclesiàstics que a la pràctica tenien una funció col·lectiva. Normalment associem la insània mental a gents som Stalin, Pol Pot o Mao, els gran assassins de masses del segle XX, però la colonització del Congo no es queda gens enrere. Podem pensar que eren altres , però curiosament Vuillard ens mostra que els descendents de les figures claus en aquell procés, segueixen tenint papers prominents ara mateix especialment a l'àmbit financer, és a dir al poder real. El llibre comença amb la descripció de la conferència convocada per Bismarck on es procedeix a la repartició d'un continent del qual no sabien gairebé res, guiats per experts com el Dr. Stanley que aportaren informació bàsicament inventada. La conferència va donar el resultat sorprenent que un país, entre indeterminat i existent, el Congo, passa a ser la propietat particular d'un monarca constitucional amb més ambició que feina, Leopold, el rei de Bèlgica. Leopold posà en marxa un procés de colonització que segurament és el robatori més gran realitzat mai des d'Europa. Vuillard ens presenta alguns protagonistes però hi ha un que cal retenir Léon Fievez, el pare espiritual del Kurtz escrit per Conrad i després encarnat per Marlon Brando. Hi ha un moment del film en que Brando ens parla d'una muntanya de bracets de nens amputats pel Vietcong, la idea però pertany originàriament a Fievez, el qual, preocupat pel control de la despesa de les municions, imposa la norma de què després de disparar sobre un negre, se l'amputés el braç per controlar que les bales es dirigien realment als negres i no es malbarataven fent soroll o disparant contra algun altre animal. Fievez, però, no tenia la profunditat espiritual dels seus descendents literaris i cinematogràfics. No feu cap reflexió, que es conegui, sobre el mal i l'horror i acabà els seus dies alcoholitzat de tornada a Bèlgica, voldria pensar que amb remordiments.