Una setmana amb Sinatra

 

        Aquesta setmana he tingut una oportunitat doble de rememorar la figura de Frank Sinatra, indiscutiblement un dels meus ídols de joventut, maduresa i ancianitat, si m'està permès dir-ho. La primer fou reveure el film d'Otto Preminger, the man with the golden arm. Sinatra es refeu com a actor el 1953 amb from here to the eternity, amb un paper, però, indiscutiblement secundari. En canvi, en el film de Preminger el seu protagonisme era absolut. Vista a hores d'ara no em sembla que el film de Preminger, sigui tant una gran pel·lícula, si fou possiblement eficaç en el seu proposit de fer caixa mostrant un qüestió llavors desconeguda en general pel gran públic com l'addicció a les drogues. Sinatra està acompanyat de dues actrius protagonistes. Eleanor Parker és la seva legítima esposa aparentment lligada a una cadira de rodes. Parker era una bona actriu, però jo trobo aquí el seu personatge una mica passat de voltes El seu interès amorós real és la veïna interpretada per Kim Novak, en general una presència sempre grata però aquí el seu personatge és bo fins a l'avorriment. Entre el millor del film hi són els títols de crèdit de Saul Bass i la banda sonora d'Elmer Bernstein. Sé que al meu amic Pepe Nieto, potser no l'agradaria perquè sona molt i molt però jo és una de les coses que més he fruït del film. De fet, en molts moments la música no és merament un recolzament, sinó que és l'estructura bàsica de la narració. Després, hi és Sinatra amb un paper que resultà definidor de la seva personalitat fílmica. Quan vivia a Londres es va presentar primer, i publicar després, una tesi doctoral sobre Sinatra, on la seva autora defensava que Sinatra havia definit un nou tipus de masculinitat estranya on es de manera radical es combinava l'agressivitat tradicional, pròpia dels que avui designem com mascles-alfa, amb una vulnerabilitat extrema. Sinatra quan més és ell és quan adopta aquesta actitud de home dur i a la vegada semble posseïdor d'una sensibilitat i empatia poc habitual. Allò que el feia atractiu era ser una contradicció vivent. En aquest sentit pocs papers li podrien anar millor que els d'un yonki, individus tant determinats com vulnerables. És evident que en els cinquanta sorgeixen altres actors que trenquen la línia de la presentació de la masculinitat feta per Hollywood, Els més importants segurament Montgomery Clift i Marlon Brando. És clar però que quan tots dos varen compartir pantalla amb Sinatra, els seus personatges en contrast destacaven per la seva resolució.

    L'altre moment ha estat el concert de divendres al Palau de la Música, homenatge de la Sant Andreu Jazz Band a Sinatra. Chamorro ha presentat la formació actual de l'orquestra amb el crooner local, Edu Ferrer, duent la major part de la part vocal. En algunes cançons s'ha afegit un quartet de corda liderat per Elia Bastida. Sinatra no era exactament un músic de jazz, però si algú que el valorava i feu col·laboracions extraordinàries amb gent com Basie o Ellington. L'orquestra va sonar molt bé sempre i de manera excel·lent en les cançons provinents del repertori amb Basie. Chamorro no em sembla que modifiques gaire els arranjaments de Quincy Jones, però és un principi de saviesa obvi quan una cosa és perfecta no cal tocar-la. Sí que va deixar espai per alguns solos dels intèrprets que en molts casos foren brillants com el primer de Lola Peñaranda o el de Koldo Munné que també protagonitza un dels millors moments cantant a duet Chicago. Un dels moments que més tinc ara al meu record, junt amb la versió de Nigth and Day. Fora de l'Edu Ferrer, només Claudia Rostey canta com a solista fent una bonica versió de One of those things (indiscutiblement el mon seria un lloc pitjor, si no hi hagués hagut Cole Porter) Sinatra possiblement va registrar milers de cançons i en un únic concert han que quedar fora algunes de les mes significatives pels seus seguidors. Jo personalment vaig notar a faltar You make me feel so young i Have got you under my skin. Sobre Edu Ferrer estigué millor en els moments que va poder mostrar el seu sentit del ritme i sempre va tenir la intel·ligència de no caure en el parany de imitar Sinatra, i es va limitar a cantar Sinatra des del seu estil. Al final s'oferiren dos bisos. El primer és indiscutiblement una de les cançons més significatives el That's Life gravat a finals dels seixanta i acabaren amb la que podeu sentir més amunt, qualificada per Chamorro com una sorpresa i per mi ho fou, perquè ignorava que Sinatra l'hagués gravat.

        Com a propina abaix podeu veure una, que no va sonar al concert, provinent del disc que Sinatra va gravar amb Duke Ellington.ç