La tentazione del muro

     La Tentazione del muro. Lezioni brevi per un lessico civile fou el llibre que fa quatre anys va publicar Massimo Recalcati i en el que exposava les aportacions que des del seu domini, la herència psiconalítica primer de Freud i després de Lacan, es pot fer a la filosofia política, de la mateixa manera que uns anys abans havia tractat de la crisi de l'ensenyament al seu l'ora di lezione. El llibre recull una sèrie de intervencions fetes a RAI3 durant l'any 2019 i hi conté una introducció i l'anàlisi de cinc termes claus des del punt de vista de l'autor. Des de la introducció defineix la seva perspectiva que es pot sintetitzar des de dos idees bàsiques: la primera és que la llibertat sense un sentit de la germanor és un terme del tot buit i per això la fe i l'esperança no són res de valuós quan els manca la caritat (aquesta idea sembla molt catòlica, segurament ho és, però la font directa és Passolini). La segona, la més important, és que més enllà de consideracions social o de lògica ideològica, l'arrel del feixisme és una tendència inherent a allò humà. Aquesta darrera coincideix amb el que jo ara penso és la meva experiència. Dins nostre sempre pot haver un feixista a mica que gratem una mica (en tot cas el problema és que cada cop cal gratar menys). Això pot ser escandolós i desmoralitzant per a alguns, però només pels que cometen l'error de pensar que natural i bo són termes sinònims i obliden que una bona educació sovint passa per aprendre a lluitar, primordialment, contra un mateix.

    El primer capítol està dedicat a la noció de frontera, el seu punt de partida és la noció de proporció anatropológica, la necessitat de trobar equilibris entre el sedentarisme i el nomadisme (no és fàcil, jo no me n'he sortit), tots dos esdevenint massa predominats engendren patologies, el primer la paranoia identitària, el segon l'esquizofrènia. Per Recaltati aixecar murs és una inclinació fonamental del sur humà perquè el nostre psiquisme ja es configura entorn d'un mur amb la funció de protegir-nos dels monstre que tenim dins, altrament dit follia. L'inconscient és la figura original de l'estranger, com també ho pot ser el cos en la mesura en què funciona al marge de la nostra consciència. En aquesta situació si la frontera és inevitable cal que tingui porositat. En una metàfora molt efectiva equipara les nocions d'identitat i immunitat com claus per entendre com ja de funcionar la democràcia. Ens cal que els sistemes immunitaris funcionin però en determinades circumstàncies, quan estem esperant per exemple un trasplantament d'un òrgan, cal relaxar i afluixar aquests mecanisme. La vida, la democràcia, és incompatible amb el mur.

    El segon capítol està dedicat a la noció d'odi. L'odi pur és ontològicament racista, i essencialment incivil transforma la deformitat, diferencia, de l'altre en deformitat moral. L'odi contra l'estranger extern és un fruit de la dificultat per a simbolitzar l'odi contra l'estranger intern. La impotència de l'odi és que la seva arrel última que voldríem expulsar (esputar segons Freud) no pot ser-ho. L'objecte odiat, l'estranger, és l'eina per descarregar-nos d'allò que ens fa més mal i que no som capaços de pensar.

    El tercer capítol està dedicat a la noció d'ignorància i des de la mateixa ,del fonamentalisme, és a dir, de la utilització de la ignorància com fonament d'una veritat absoluta, altrament dita, prejudici. Imposar veritats incontrovertibles és la més extrema forma d'ignorància. Aquí, Recalcati recupera Benjamin i la seva tesi de què democràcia significa la necessitat de traduir i que per tant la democràcia es sempre la preservació de la multiplicitat.

    El quart capítol està dedicat al fanatisme. En el fons del fanatisme hi ha un desig de puresa que exclou d'arrel tot dubte i tota incertesa. Pel fanàtic l'ideal és la infància i tot acte de maduració és un acte de corrupció. Així, el fanatisme ens exigeix no sortir mai de la infància (i per això, afegeixo jo, l'escola que pren com a fita la felicitat del nen és intrínsecament feixista) Quedar-se a la infància, diu Recaltati en una bella formula, es no poder metabolitzar simbòlicament el sentit autèntic de l'alteritat, és esdevenir un cavaller de la Fe en l`Altre (ja sigui el pare, el Führer o qualsevol figura d'aquesta mena). En aquest punt hi ha una semblança absoluta entre el terrorista jove i l'anorèxic: tots dos entenen la subordinació a un ideal inflexible com la forma més alta de llibertat. Aquesta connexió és la forma prototípica de religió sacrificial i troba la seva arrel a l'economia libidinal: uccidere nel nome di Dio, della Razza, della Storia, del Popolo è, in altri termini, il premio sadico della propia sottomisione masochistica. És en aquest capitol on Recalcati ens dona la explicació del caràcter "etern" del feixisme (l'expressió és d'Umberto Eco), etern perquè és constitutiva la tendència a expulsar les pulsions; a projectar a l'exterior allò que nosaltres no reconeixem com a propi en nosaltres mateixos; eliminació doncs del pluralisme, la diferència, la infecció de l'alteritat, l'espai de la democràcia; Ogni fascismo è infatti segregazionista e ogni segregazionismo è fascista. Seguint Roth introdueix una idea bonica i que cal retenir. Tota literatura és en ella mateixa antifeixista (malgrat que algún feixista pugui fer literatura) perquè la literatura sempre es defensa del singular, en perill d'anorreament pel caràcter absolut de la idea.

    La darrera part està dedicada a la noció de llibertat. Per Recalcati la llibertat no és un bé absolut doncs de manera inseparable és una aspiració i una font d'angoixa. Aquesta ambivalència és una font originària d'unes tendències masoquistes de les que és difícil sostreure's. El Masoquisme significa la renuncia a la llibertat, abandonant la pròpia subjectivitat però ensems l'alliberament de l'angoixa de la solitud i de la tria. En aquest punt Recalcati corregeix Freud, ell no creu que la religiós sigui una mena de neurosi , sinó que la naturalesa de la neurosi és religiosa per la seva creença en un Altre omnipotent i permanentment altruista.

    Recalcati contra l'abandonament al masoquisme defensa una concepció de la llibertat en la que la llibertat consisteix en un modo preciso di definire l'eredità che ci rende umano, fare nostro quello che abbiamo ricevuto de l'altro. No hi ha llibertat doncs sense reconeixement de la dependència dels altres. Per tant la llibertat no es pot esdevenir en l'absència de llei, que si es produeix, no deixa de ser sotmetiment a la sadiana llei del gaudiment infinit. Aquesta llibertat per tant és una crida a la responsabilitat civil per bastir una comunitat democràtica que sigui acolliment de la presència dels singulars.

    En definitiva Recaltati ofereix un llibre encoratjador pels que volen seguir camí, inicialment platònic, de pensar el ser humà com multiplicitat en tensió en comptes reduir-lo a la il·lusòria unitat que es efectiva pels algoritmes i també pels que, com Aristòtil, volen pensar que allò propi de la polis, de la comunitat cívica, és que estar junts els que són diferents.