The cobweb

 

        The Cobweb és un dels films menys reconeguts dels rodats per Minelli a la dècada dels cinquanta. Es situa exactament entre Brigadoon i Lust for life, un dels seus majors èxits, de fet, aquí un dels personatges claus és un aspirant a pintor amb problemes mentals que en una escena corre per un campo envoltat d'ocells negres, en una mena d'esborrany de la que després va aparèixer al film protagonitzat per Kirk Douglas. No era una producció menor. És un film en color amb l'equip tècnic habitual MGM de la serie A de l'època i un repartiment dels millors que podien oferir el cine americà llavors. Els cincs protagonistes són, segons l'ordre en que apareixen als crèdits, Richard Widmark, Lauren Bacall, Charles Boyer, Gloria Grahame i Lilian Gish. Entre els secundaris hi són John Kerr, la deliciosa Susan Strasberg i, en la seva darrera aparició en pantalla, Oscar Levant. La història transcorre quasi totalment en el sí d'una institució psiquiàtrica i comença amb una qüestió aparentment trivial sobre quines cortines s'han de posar a la biblioteca. Hi ha tres possibilitats: una basada en raons econòmiques, la defensada per l'administradora de la institució (Lilian Gish) que treballa allí des de sempre. Una altra basada en raons estètiques, la defensada per l'esposa del director (Gloria Grahame) que utilitza la qüestió per tenir una certa presència a la vida del seu marit (Richard Widmark) i la defensada pèl director i una terapeuta acabada d'arribar a la clínica (lauren Bacall) que vol implicar els pacients en el disseny i l'elaboració. Widmark és un terapeuta "modern" que vol implantar un model de cogestió en la institució psiquiàtrica. L'altre personatge important és el doctor interpretat per Charles Boyer, l'antic director, que aparentment manté les seves antigues prerrogatives ,però que en realitat està més centrat a la beguda i les dones que als pacients. Els actors esmentats com a secundaris són alguns dels pacients. Des d'aquest problema en si mateix irrellevant, es complicarà la vida totes les persones relacionades amb la institució i estarà a punt de desencadenar-se una tragèdia (estalviada finalment de manera no del tot convincent)

En el seu temps tingué un èxit discret i no ha estat mai recuperada potser perquè té aquest aire entre didàctic i fals que caracteritza moltes de les pel·lícules de l'època centrades en problemes psiquiàtrics. La pel·lícula millora però en el tractament que fa d'altres qüestions, com la degradació del matrimoni protagonista o la toxicitat de la rivalitat professional que acaba repercutint directament a la vida de l'hospital i el benestar dels pacients. Finalment al final del film s'imposa, irònicament, la pretensió de què més que la distinció entre pacients i cuidadors, el que hi ha és gent que són conscients de la seva incapacitat per dirigir la seva vida i sabedors de què tenen un problema i els que tampoc saben dirigir-la però no acaben de tenir-ho clar, ni tenen consciència clara de les seves limitacions. Els pacients formarien part del primer grup i els protagonistes del segon. Widmark, Bacall i Boyer resolen els seus papers amb solvència. Resulta molt interessant veure Lilian Gish, variant considerablement el seu registre, doncs aquí és bastant una mala harpia (tot i que el seu personatge més famós de la dècada, l'antagonista de Mitchum en Nigth of the Hunter, em sembla una figura prou ambivalent, acollidora però repressora) però, des del meu punt de vista, la presència de Gloria Grahame justifica per ella mateixa veure el film. Un any abans havia guanyat el seu únic Oscar pel seu paper a The bad and the beatiful, també amb Minelli.. Mentre que en aquell film sortia només nou minuts, aquí és pràcticament la protagonista, però manté un registre semblant de personatge frívol, apareixent des del principi bellísima i extremadament sensual, com de fet aparegué sempre.