El conte de l'alfabet

 

        Seguint una recomanació de la meva professora de rus llegeixo el conte de l'alfabet de Xénia Dyakonova, escriptora nascuda a Leningrad (permeteu-me el punt nostàlgic) i resident a Barcelona, que ha publicat poesia tant en la seva llengua nadiua com en la emprada per Mossèn Verdaguer. La recomanació té una motivació pràctica d'aprenentatge de la llengua abans que literària. El llibre és un recull de 33 contes. 33 és el número actual de lletres de l'alfabet ciríl·lic i cada conte està dedicat a una lletra de l'alfabet. Possiblement algú haurà pensat en un llibre famós i que jo personalment aprecio molt, el sistema periòdic de Primo Levi, un altre recull de contes en el què cada conte es relaciona amb un element de la taula periòdica i explica un fragment de la seva autobiografia (Levi no esgotà però la taula periòdica. Hi ha massa elements i molts estan mancats de tota relació amb qualsevol vida humana. Dyakonova ho tenia més fàçil)

        Més enllà però del meu mercenari interès en familiaritzar-me amb aquest alfabet, alhora proper i estrany, he apreciat també el llibre en ell mateix. Són contes breus però amb un estil a la vegada precís i evocador d'una trajectòria vital interessant per haver viscut la intercessió de dos mons ben allunyats. Gran part d'aquesta trajectòria es reflectida a aquest llibre. El llibre té a més moltíssimes notícies ben interessants pel que fa a qüestions com la vida dels ciutadans soviètics jueus a l'època de Stalin, quan molts descobriren que segons el règim tenien una altra nacionalitat, a la devoció russa per la poesia que es fa manifesta en l'entrada de la lletra Π que serveix per explicar el mot podstrótxnik que significa alguna cosa així com traducció literal i que és un terme clarament pejoratiu, doncs per un rus és impensable una traducció poètica que no intenti recrear l'estructura del vers original. Però de fet la temàtica és prou ample per abastar temes que van des de la cuina al que suposà l'aparició en la vida dels soviètics del paper higiènic (que com a article de consum es generalitza molt més tard que a l'Espanya franquista)