Juror n2

        Veig al cine Girona, un dels pocs que resisteixen al centre de la ciutat, Juror no2 la que podria ser la darrera pel·lícula (Com es va dient des de Gran Torino, el 2008) de Clint Eastwwod. Com que el meu germà la va veure la setmana de l'estrena, en va escriure abans i tot el que va dir era pertinent i permet donar una idea de l'abast del que ens ofereix Eastwood. Amb aquest film estrenat aquest any estem parlant d'una carrera continuada de més de cinquanta anys com a director i gairebé setanta com a actor. Per les dimensions es pot comparar a la de John Ford i també per alguna altra cosa, doncs els conjunt de les respectives filmografies acaba definint una crònica d'Amèrica. Des d'aquest punt de vista la pel·lícula ens presenta un país molt decadent. El judici és un reguitzell d'actuacions equivocades i incompetents: no es fa bé la selecció dels jurats, l'informe del forense és qüestionable per la sobrecarrega del facultatiu i des del començament tothom accepta com un fet establert i immodificable que hi ha una justícia per pobres i una altra per rics. Tot això en un context desmesuradament punitiu, fins al punt que una mort accidental només té com a desenllaç possible una cadena perpetua per l'acusat injustament o per l'involuntari autor. Com en tots els films de judicis hi ha un clar qüestionament de la importància que cal donar als testimonis presencials, que es recolzen en una confiança en la percepció humana que no respon gaire a la realitat. En el fons això és clau perquè el protagonista no està realment borratxo, però ningú no pot creure que estava sobri en les circumstàncies que es produí l'accident. A la crònica de El Confidencial el film es qüestionava el caràcter d'un dels personatges claus, la fiscal que tot i anar guanyant el cas decideix investigar pel seu compte. El crític, A. Olmos no creia que hagués funcionaris judicials amb tant d'amor a al veritat. Jo crec que el personatge és més complex i segurament no li interessa tant la veritat com defensar la imatge que té de ella mateixa, la mateixa imatge, falsa, que tots els "arribistes" tenen de si mateixos (d'això el món en va ple, perquè no he trobat mai ningú que reconegui ser-ho)