Com li agradava dir a la meva cap en el Vila de Gràcia, Reunión de pastores, oveja muerta. I qui diu ovella, pot dir Europa i encara més exactament aquestes idees passades de moda (dret internacional, valors humans, etc...) que figura que els europeus hauríem de defensar (però tampoc no ho fem gaire, en realitat)
Un dietari que va voler ser de filosofia
Total de visualitzacions de pàgina:
divendres, 20 de novembre del 2026
dijous, 19 de novembre del 2026
On Dangerous ground
dilluns, 16 de novembre del 2026
Bringing out the dead
diumenge, 15 de novembre del 2026
Compto cada passa meva sobre la terra
Compto casa passa meva sobre la terra és el text de Lluïsa Cunillé que ha estat representat aquests dies amb la direcció de Xavier Alberti a la Sala Beckett. L'espectacle forma part d'un cicle dedicat a l'actor Oriol Genis que hi és sol a l'escenari. Jo no parlaria però d'un monòleg. El personatge representat per l'Oriol Genis parla amb el seu company d'habitació que no el respon o no el pot respondre. L'escenari figura ser l'habitació d'un hospital on el protagonista espera a ser operat l'endemà d'una operació que no és precisament de rutina. L'home que espera, vestit només amb una d'aquestes bates ridícules que ens posen quan ens han d'operar, explica la seva vida al seu company, sentint-se autoritzat pel fet de recordar que una vegada havia acudit al seu quiosc. Ell ha estat doncs de tota la vida quiosquer, un ofici que a hores d'ara està quasi a punt de desaparèixer. En primer terme hi ha el desfogament d'un home potser xerraire que, lògicament, està nerviós, però hi ha alguna cosa més. Ens explica que entre els requeriments per anar a l'hospital figura el d'estar ben net (ben dutxat i coses així) Havent-se netejat el cos, la conversa li permet netejar l'anima. Comptat i debatut, aparentment la seva vida no ha tingut res d'extraordinari, havent-hi estat al quiosc pràcticament tota la seva vida menys el temps del servei militar, però allò que cal considerar quan fem un balanç de la nostra vida no és només allò que hem fet, sinó també el que hem deixat de fer, no sols el que hem vist, sinó el que no hem volgut veure i el protagonista, en el que pot ser el darrer vespre de la seva vida, és prou lúcid per a adonar-se'n. El text és intel·ligent i ben construït però com l'autora reconeix està fet expressament per l'Oriol Genis i en aquest sentit ell esdevé del tot el centre de l'espectacle. El seu treball és remarcable, però el que més em va impressionar és la seva utilització de la llengua, que pronunciada per ell, sembla una altra cosa, molt millor en tots els aspectes, del que habitualment estem resignats a sentir.
divendres, 13 de novembre del 2026
Melangia i perplexitat
Al grup d'estudis platònics es dedica una part del curs a la lectura del Convit de Xenofont. L'edició indicada per treballar és la de la Bernat Metge amb traducció de Carles Riba. Tot i que se'ns diu que mereix revisió en alguns aspectes, Riba és un dels referents de la nostra llengua més indiscutible i decideixo adquirir-la, cosa molt fàcil. A la fira del llibre vell abunden tant els exemplar de la Bernat Metge com els de les obres completes de Josep Pla. Perquè n'hi ha tantes de Pla, ho explica molt bé Xavier Pla en el seu llibre sobre l'autor del quadern gris. Les raons poden ser semblants per explicar la profusió de títols de la Bernat Metge, els quals també es podien adquirir, em penso, per subscripció. En tot cas, abans de poder començar amb el llibre vaig haver de passar una estona obrint les seves pàgines. Com es pot veure a la foto, el llibre és de l'any 1932 i em va produir una forta sensació de melangia pensar a les dècades que aquest llibre ha estat als prestatges d'alguna biblioteca particular que, estic segur, feia molt de goig, sense que ningú trobés mai cinc minuts per fullejar-lo. Tampoc, però, és tan estrany la Bernat Metge és una de les coses més admirables i alhora sorprenents del país. D'una banda és un motiu d'orgull legítim tenir una col·lecció que només es pot comparar a la de Belles Lettres o Oxford, no havent-hi res de semblant en cap altre llengua peninsular. Les dues que he esmentat són el fruit d'universitats prestigioses. Però aquí no hi havia, mentre es feia, cap universitat catalana, ni amb prestigi ni sense. De fet, la llengua no s'ensenyava als centres públics de cap nivell. Pensar que podria trobar lectors era ben bé una il·lusió de l'esperit. La raó suficient de l'existència era finalment que hi havia un senyor que la pagava. Curiosament, el mateix senyor que també havia pagat als que bandejaren la llengua de l'ensenyament.
dijous, 12 de novembre del 2026
Júlia- quinze anys més tard
dimecres, 11 de novembre del 2026
Setmana de vagues
Ahir havia d'anar a Barcelona, sí o sí. Vaig optar pel bus, però de camí vaig creuar l'estació de Vilanova, del tot buida a la una del migdia, i vaig sentit els anuncis de megafonia, que deien que no es complien els serveis mínims i ens recomanava buscar altres alternatives de transport. No poder garantir el compliment de la llei em sembla la mostra del fracàs absolut del govern català. Pensar que es compleix amb l'esmentat anunci és afegir a la incompetència, l'insult, només explicable perquè Illa i el seus consellers són representants de l'esperit de l'època en el sentit que ahir precisava Esteban Hernández a el Confidencial. Molta de la gent que passa per aquesta estació té clar que, si és allà, és,perquè no té altra alternativa.
Avui a la vaga dels maquinistes, que ja estava en marxa divendres passat de manera no declarada, s'ha afegit la vaga general. Si jo volgués un proper govern de PP i VOX, cosa que no és el cas, avui estaria molt content. Més enllà de què tingui poc sentit fer una vaga contra l'oposició, no sembla que en cap cas això sigui la millor idea, quan el sentiment més predominant a totes les societat peninsulars és el d'emprenyament. Això no crec que pugui afavorir als que, pel seu càrrec, són responsables de la situació. La jornada no ha estat gaire pacífica i això em sembla positiu pels interessos de la dreta. Penso que mai no podem deixar de tenir present que la conseqüència immediata de les manifestacions més importants esdevingudes després de la segona guerra mundial, maig del 68, foren el preludi a la victòria més aclaparadora obtinguda mai per la dreta francesa. Tot i que certament les conseqüències a llarg termini, foren molt pitjors.
dimarts, 10 de novembre del 2026
Kagemusha (l'0mbra del guerrer)
dilluns, 9 de novembre del 2026
The Pawnbroker
diumenge, 8 de novembre del 2026
Das Testament der Dr.Mabuse
El propósito último del crimen es establecer el imperio interminable del crimen. Un estado de completa inseguridad y anarquía, fundado sobre los ideales contaminados de un mundo condenado a la aniquilación. Cuando la humanidad, subyugada por el terror del crimen, se haya vuelto loca por el miedo y el horror, y cuando el caos se haya convertido en ley suprema, habrá llegado el momento del imperio del crimen.
Més enllà de la semblança retòrica el cert és que Mabuse és una imatge perfecta de la vulgarització del ideal del "übermensch" que també seduí als jerarques nazis. Políticament el film em sembla molt pessimista doncs ha quedat clar que Mabuse ha retingut el seu poder després de la mort, els seus poders telepàtics li permeten apoderar-se de la personalitat del psiquiatre del centre on estava tancat, i per tant res no garanteix que una nova aparició no pugui ser possible. Potser per això, Lang va cloure la seva carrera reprenent el personatge trenta anys després en una Alemanya i una Europa que, aparentment, ja havia estat "desnazificada". En termes de planificació i muntatge el film mostra que Lang ja havia arribat a un domini total de les possibilitats de la cinematografia i la primera escena serviria per confirmar la tesis que els realitzadors iniciats en el cine mut desenvoluparen un poder que no ha estat igualat després.
dissabte, 7 de novembre del 2026
Lo de Jaume I (allò que té que tant li agrada a tothom)
divendres, 6 de novembre del 2026
Fascismos liberales
Fascismos liberales és el darrer llibre publicat per Slavoj Zizek. Molt directament és un comentari sobre l'actualitat política, on no hi ha gaire espai per les seves consideracions metafísiques o teològiques, impregnades d'esperit lacanìà, cosa que no vol dir que estiguin del tot absents. Feixisme liberal és la seva manera de denominar el populisme trumpià, tot i que ell mateix considerà més exacte parlar de llibertarisme feixista. Personalment, m'agrada més el primer, perquè d'alguna manera descriu el que personalment veig com el futur més possible: un feixisme de fet disfressat amb les formes d'una democràcia cada cop més buidades de sentit. En gran part és un llibre si no sobre Trump si sobre l'esdeveniment catastròfic que suposa Trump, l'encarnació per Zizek de l'esperit del nostre temps, com Napoleó ho fou per Hegel, amb la diferència que el cavall ha estat substituí per un carret de golf. Zizek sap com tota persona raonable que Trump és un ésser humà impresentable, però com a humorista a més de filòsof, alguns dirien "en comptes de", no pot deixar d'apreciar les oportunitats creades per la figura del president, tot i que en general es tracti d'humor negre. De manera certera, l'únic precedent per explicar la seva figura, reivindicació simplista de la força bruta, es troba en els gens simplistes diàlegs de Plató: Trump és la encarnació de la sofístioca antiplatònica, D'altra banda, el seu temor, diria que molt raonable, és que el successor de Trump poguí esser molt pitjor, apunta en concret a la figura de Vance. En les seves paraules: Trump sigue siendo un tanto humano en su obscena y vulgar brutalidad, mientras que Vance es un manipulador robótico creado y dominado por Peter Thiel. Mentre que el primer podria ser el lider de las SA, el segon ho seria de las SS.
Allò que més destacaria del llibre és que al capdavall mostra que l'humor negre és el recurs més efectiu per mantenir la dignitat moral, un bé, quan més va, més escàs. Potser per això, finalment la qüestió palestina acaba essent la més tractada en llibre i en aquesta sentit causa directe de què aquest sigui un llibre contra l'esperança. Viure amb esperança, se'ns diu en un cert moment, és pensar que algun altre, ja sigui Deu, la història o els veïns, resoldran allò a que no sabem com enfrontar-nos. Com ja escriví Dante a l'infern no hi ha lloc per l'esperança i aquí és on estem nosaltres. A diferència d'altres, Zizek defensa una proposta a la que dona un nom molt precís, "Comunisme de guerra", és a dir, un comunisme que no reconeix cap valor superior al de la supervivència comuna, dit altrament, és un error mortal, en els moments en que vivim, qualsevol mena de política reformista, encara que això contradigui obertament els costums dels que no hem viscut tan malament a les darreres dècades. En aquest sentit són absurds els murs de defensa contra el feixisme com els erigits en França i Catalunya. En el trumpisme hi ha una energia pseudorevoluconaria que ha de ser adreçada contra el senyors tecnofeudals; no es pot prescindir de la irreverent voluntat de canvi, (ell pensa en el trumpismse i això podria ser valid per el lepenisme o Vox. No ho és gens per Aliança Catalana, la qual és, em sembla, més purament reaccionaria) però adreçant-los als objectius generals d'una esquerra que cal que prescindeixi del seu esperit de censura i de les seves lògiques d'exclusió. L'esquerra no podrà produir cap alternativa fins que no abandoni la correcio polìtica. És per això que algunes reflexions d'autors de dreta com Kirk o Yarvin apunten millor a aquestes finalitat i que l'esquerra ha desenvolupat una relació malaltissa amb Trump: Trump es la última cosa que los liberales ven antes de tener que enfrentarse con el espectro de la lucha de clases y fijan su mirada en él para no ver lo que hay detrás
Zizek no renuncia al hegelianisme i s'esforça a mostrar com el nostre mon no pot prescindir de les contradiccions. Entre les més destacades; Xina com defensora del capitalisme (i també del socialisme) enfront del tecnofeudalisme americà en el cas de les IA, el desemmascarament de l'estat d'Israel com projecte genuïnament antisemita o el discurs de la descolonització com blanquejat de noves formes extremes de dominació, com és el cas del centres d'estafes radicats a Birmània. No deixen d'anar en aquesta direcció, la seva reflexió sobre la llibertat assenyalant occident com un lloc que no en sacrificar la llibertat per la seva aparença: volem imaginar-nos lliure, tot i que no podem deixar de saber que no ho som.
Personalment m'he sentit gratificat quan Zizerk assenyala com a model de com cal pensar en aquest moment, Descartes i en concret el Descartes de les cartes sobre la creació de les VVEE, el que afirma que Déu podria haver fet que dos i dos no fossin quatre. Potser la meva vida ha estat malbaratada, però en el que he pensat, no ha estat fonamentalment equivocat.
dijous, 5 de novembre del 2026
Lord Balfour
En el seu darrer llibre, Zizek explica una coincidència absolutament necessaria per agafar una perspectiva no esbiaixada sobre el que està passant a l'Orient Mitjà. La presència de colons jueus agafa empenta amb la declaració de Lord Balfour, ministre d'exteriors britànic, el 1917 amb un comunicat on donava suport a la creació "d'una llar nacional pel poble jueu" a Palestina (una província otomana sobre la que els anglesos no tenien ni sobirania, ni cap mena de dret a reclamar-la). Lord Balfour passa a la història com l'amic del poble jueu. Tanmateix, aquest Balfour, essent primer ministre, és el mateix que va impulsar la llei d'estrangeria del 1905 molt restrictiva amb l'acolliment de immigrants a Gran Bretanya. La pressió immigratòria que estava patint en aquell moment Gran Bretanya era la dels jueus que fugien dels progoms de l'imperi tsarista. La conclussió de Zizek és clara:
El desplazamiento de los judios occidentales hacia Palestina, fue tambien desde el comienzo mismo un proyecto antisemita. Por lo tanto, no deberia sorprendernos que Alemania, la perpetradora de la Shoah, sea la mas firme defensora de Israel en Europa: humor negro en su más oscuro grado.
De fet, és la la mateixa lògica per la què sectors de la religiositat jueva o gent com E. Levinas consideraven l'estat d'Israel com una aberració i una traïció a l'esperit del judaisme
dimecres, 4 de novembre del 2026
La llei de la gravetat
dimarts, 3 de novembre del 2026
Naza
dilluns, 2 de novembre del 2026
Navegar por el Neva
Anem al lliure a veure navegar por el Neva. Hi vaig atret pel nom de Guillermo Calderón, que suposa una garantia plena després d'haver vist espectacles com la Història d'un senglar o la verdadera historia de Ricardo III, aquest estiu. La inspiració aquí deixa de ser Shakespeare per passar a ser Txejov. Navegar por el Neva fou un dels seus majors èxits fa vint anys i aquí ha estat represa amb el mateix repartiment de quan fou estrenada. En vint anys però passen moltes coses i no sempre bones. Un dels actors, Jorge Becker, ha patit una greu malaltia del sistema immunitari que ha limitat totes les seves capacitats, cosa per la qual l'obra ha estat adaptada a la nova situació, això afegeix una nova dimensió meta teatral a una obra que ja estava orientada en aquest sentit. L'obra original mostrava tres personatges, un dels quals Olga Knipper la vídua de Txejov, que estan assajant per fer una representació de l'hort dels cirerers. Només fa tres mesos que la tuberculosi ha acabat amb la vida del dramaturg rus i fora del teatre la policia tsarista està reprimint les manifestacions de protesta que es recordaran com el diumenge sagnant. Ara a més de l'obra, assistim a la representació dels assaigs en la nova situació i el record del que s'estava fent, que ja no pot ser el que es farà ara.
Imagino que allò que va dur Calderón a escriure Neva és un sentiment que jo he sentit sovint llegint o veient representacions de Txejov: el contrast entre l'ensimismament dels personatges i el fet que viuen en un mon condemnat a desaparèixer de manera imminent. Això era de de jove, ara de més gran encara és pitjor, perquè és el meu mon el que veig desaparèixer. Sense defensar cap tesi, l'obra és una invitació a reflexionar sobre el poder destructor del temps. Com em passa sovint quan assisteixo a espectacles procedents del continent austral, constato que el nivell dels actors, el ja esmentat Becker, Trinidad González, Paula Zuñiga i Tomás González, és estratosfèric.



.webp)
.jpg)

.webp)