Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 20 de novembre del 2026

Reunión de pastores .....


 

    Com li agradava dir a la meva cap en el Vila de Gràcia, Reunión de pastores, oveja muerta. I qui diu ovella, pot dir Europa i encara més exactament aquestes idees passades de moda (dret internacional, valors humans, etc...) que figura que els europeus hauríem de defensar (però tampoc no ho fem gaire, en realitat)

dijous, 19 de novembre del 2026

On Dangerous ground


 Jim Wilson és una mena d'entrecreuament entre Harry Callahan i Dixon Steele. Com el policia que va llançar a la fama Clint Eastwood, és un agent amb una relació conflictiva amb els seus superiors, satisfets amb els seus resultats però incapaços d'aprovar els seus mètodes. Com Dixon Steele, el guionista interpretat per Humphrey Bogart en la meravellosa In a lonely place, Wilson és un home incapaç de dominar les seves pulsions violentes. Com el mateix Steele, el Johny Logan de Johny Guitar o el Jeff Cloud de The Lusty Men, Wilson és el típic heroi de N. Ray homes que no han sabut afrontar el pas del temps, amb consciència de no haver assolit una plena maduresa i enfrontats a un destí negre i solitari, consicents de què ja no es pot tornar a casa i sense saber com trobar-ne un altre.. Jim Wilson és Robert Ryan un actor excel·lent que no va tenir gaire sort amb els papers que va rebre durant la seva carrera, fent menys protagonistes del que li tocaven. Com Harry Callaghan a Sudden Impact, Wilson és allunyat de la ciutat per treballar un cas d'assassinat esdevingut en un vall força apartada. Allà troba l'altra protagonista una noia cega que tracta de protegir l'autor de l'assassinat, el seu germà petit, un noi amb problemes de comportament molt evidents. La noia, Mary, està interpretada per Ida Lupino, un altre actriu que mereixia millor sort. Curiosament, malgrat que les seves pel·lícules mai no deixaren de funcionar bé, la WB era molt reticent a donar-li papers protagonistes potser perquè no confiaven en un dona que tenia aspìracions diferent de les suposades. .Treballant en petits projectes, Lupino va consolidar una carrera com a directora en la qual sembla que es pot incloure també aquest film del qual dirigí una part important quan, cosa prou habitual, Ray va haver d'agafar la baixa.
La parella protagonista és l'atractiu fonamental d'un film que funciona molt bé durant la major part del metratge, però que és veu perjudicat per un final feliç poc treballat en el guió i que, per tant, resulta poc creïble. En canvi, em va agradar molt la primera part, la presenció de Wilson i els policies que treballen amb ell, on s'ofereix una descripció força angoixant de l''ambient urbà on han de treballatr. Un dels atractius més indiscutibles del film és la banda sonora de Bernard Herrman, la qual recorda molt el que després anava a sonar a obres mestres com Vertigo i sobretot North by Norwest. Fou aquí de fet on va tenir la idea que definiria un so especial per a les pel·lícules de Hitchcock, la introducció de la Viola d'amore, que es deixa sentir sobretot en les escenes de presentació del personatge de la noia.



dilluns, 16 de novembre del 2026

Bringing out the dead


     Bringing out the dead és un dels films menys recordats de Martin Scoserse, des del meu punt de vista, una mica injustament. Scorsese va aplegar molts dels col·laboradors habituals, la imprescindible Dante Ferreti, Telma Schomaker, Elmer Bernstein com a autor de la banda sonora i Paul Schrader com a guionista per tornar a les nits dels carrers de New York com vint anys abans havia fet amb Taxi Driver, film que d'alguna manera aquí revisa per distanciar-se del seu indiscutible, aclaparador nihilisme. Frank Pierce, com Travis Bickle, dedica les seves nits a recórrer els carrers de New York, però mentre que Travis s'omplia de raons cada nit per mantenir el seu sentiment de menyspreu vers els altres, Frank lluita per salvar les seves vides, doncs, el seu ofici és el de paramèdic. Durant tres nits i dos dies l'acompanyem en el seus viatges. Com l'anterior Goodfellas i la posterior, The wolf of Wall Street , aquest film pertany al la part més adrenalítica de la filmografia de Scorsese. En aquest cas justificat perquè el treball de Franck es desenvolupa sempre en una situació de tensió absoluta per la urgència de la seves missions i pel fet que està evidentment sobreexplotat per compensar que mai no hi ha prou recursos. Frank ha sobrepassat el seu límit, no pot dormir bé i comença a estat obsedit per la presència del fantasma d'una noia a la que no va ser capaç de salvar i li apareix per tot arreu. Com Travis Bickle, Frank és a l'infern, però aquí l'infern no són tant els altres com la constatació de la seva impotència per salvar les vides alienes. El New York que surt a aquest film és certament diferent del de Taxi Driver. Si al segon apareixia una ciutat degradada moralment, aquí a la degradació moral es suma la material, palesa en la manera en què es presenta les unitat d'urgències dels hospitals on Franck du, si hi ha alguna esperança, la gent que pot recollir, un situació caòtica on el desbordament absolut sempre sembla imminent ( com segons diuen és ara mateix l'hospital del mar, modèlic no fa gaire anys). Potser una de les coses que no ha contribuït a una bona consideració del film és que el protagonista sigui Nicolas Cage, un actor no especialment valorat en els darrers temps. Penso, però, que aquí fa una interpretació molt seriosa i del tot convincent. El sentit de l'humor no està absent malgrat la duresa de la història però es mostra sobre tot en els companys de torn de Franck, cada nit un de diferent, els quals mantenen estratègies diferents per sobreviure a la seva feina, no sempre del tot sanes. El final del film mostra tant la dimensió més catòlica de Scorsese, Frank troba una redempció palesa sobre tot en la il·luminació del pla final, i també la seva tendència herètica, perquè allò que possibilita la redempció de Frank no és cap acte de salvament, sinó un homicidi.

diumenge, 15 de novembre del 2026

Compto cada passa meva sobre la terra


 

        Compto casa passa meva sobre la terra és el text de Lluïsa Cunillé que ha estat representat aquests dies amb la direcció de Xavier Alberti a la Sala Beckett. L'espectacle forma part d'un cicle dedicat a l'actor Oriol Genis que hi és sol a l'escenari. Jo no parlaria però d'un monòleg. El personatge representat per l'Oriol Genis parla amb el seu company d'habitació que no el respon o no el pot respondre. L'escenari figura ser l'habitació d'un hospital on el protagonista espera a ser operat l'endemà d'una operació que no és precisament de rutina. L'home que espera, vestit només amb una d'aquestes bates ridícules que ens posen quan ens han d'operar, explica la seva vida al seu company, sentint-se autoritzat pel fet de recordar que una vegada havia acudit al seu quiosc. Ell ha estat doncs de tota la vida quiosquer, un ofici que a hores d'ara està quasi a punt de desaparèixer. En primer terme hi ha el desfogament d'un home potser xerraire que, lògicament, està nerviós, però hi ha alguna cosa més. Ens explica que entre els requeriments per anar a l'hospital figura el d'estar ben net (ben dutxat i coses així) Havent-se netejat el cos, la conversa li permet netejar l'anima. Comptat i debatut, aparentment la seva vida no ha tingut res d'extraordinari, havent-hi estat al quiosc pràcticament tota la seva vida menys el temps del servei militar, però allò que cal considerar quan fem un balanç de la nostra vida no és només allò que hem fet, sinó també el que hem deixat de fer, no sols el que hem vist, sinó el que no hem volgut veure i el protagonista, en el que pot ser el darrer vespre de la seva vida, és prou lúcid per a adonar-se'n. El text és intel·ligent i ben construït però com l'autora reconeix està fet expressament per l'Oriol Genis i en aquest sentit ell esdevé del tot el centre de l'espectacle. El seu treball és remarcable, però el que més em va impressionar és la seva utilització de la llengua, que pronunciada per ell, sembla una altra cosa, molt millor en tots els aspectes, del que habitualment estem resignats a sentir.

divendres, 13 de novembre del 2026

Melangia i perplexitat

 

        Al grup d'estudis platònics es dedica una part del curs a la lectura del Convit de Xenofont. L'edició indicada per treballar és la de la Bernat Metge amb traducció de Carles Riba. Tot i que se'ns diu que mereix revisió en alguns aspectes, Riba és un dels referents de la nostra llengua més indiscutible i decideixo adquirir-la, cosa molt fàcil. A la fira del llibre vell abunden tant els exemplar de la Bernat Metge com els de les obres completes de Josep Pla. Perquè n'hi ha tantes de Pla, ho explica molt bé Xavier Pla en el seu llibre sobre l'autor del quadern gris. Les raons poden ser semblants per explicar la profusió de títols de la Bernat Metge, els quals també es podien adquirir, em penso, per subscripció. En tot cas, abans de poder començar amb el llibre vaig haver de passar una estona obrint les seves pàgines. Com es pot veure a la foto, el llibre és de l'any 1932 i em va produir una forta sensació de melangia pensar a les dècades que aquest llibre ha estat als prestatges d'alguna biblioteca particular que, estic segur, feia molt de goig, sense que ningú trobés mai cinc minuts per fullejar-lo. Tampoc, però, és tan estrany la Bernat Metge és una de les coses més admirables i alhora sorprenents del país. D'una banda és un motiu d'orgull legítim tenir una col·lecció que només es pot comparar a la de Belles Lettres o Oxford, no havent-hi res de semblant en cap altre llengua peninsular. Les dues que he esmentat són el fruit d'universitats prestigioses. Però aquí no hi havia, mentre es feia, cap universitat catalana, ni amb prestigi ni sense. De fet, la llengua no s'ensenyava als centres públics de cap nivell. Pensar que podria trobar lectors era ben bé una il·lusió de l'esperit. La raó suficient de l'existència era finalment que hi havia un senyor que la pagava. Curiosament, el mateix senyor que també havia pagat als que bandejaren la llengua de l'ensenyament.


dijous, 12 de novembre del 2026

Júlia- quinze anys més tard


     Al lliure veig la reelaboració de la Senyoreta Júlia de Strindberg en un muntatge de Cristina Jetahy que reprèn que va fer al seu pais quinze anys i per això és La senyoreta Julia quinze anys després. L'obra de Strindberg en principi és de les que se sap tothom, o tothom pensa que se l'ha de saber, i la directora, com vaig veure al grec amb la seva adaptació d'Ibsen, fa un gran esforç per trobar noves maneres de comptar-la i també d'actualitzar-la. Són dos tasques diferents i a mi em sembla més important la primera. La nova manera inclou el veure no només la representació, sinó la filmació de la representació. Junt als dos actors sempre hi ha un tècnic, tot i que el forçaran a interpretar un petit paper en un moment de la representació, amb una càmera de vídeo que duplica la visió del que representem, fent-la més gran o, en alguns casos, mostrant-nos els protagonistes quan estan en una zona de l'escenari no directament visible a l'espectador o, en un moment de la representació, quan tots dos surten al carrer. Això permet establir un doble nivell de la representació i que els actors surtin de l'obra per dialogar amb el públic. L'actualització pel que fa al contingut és incorporar la problemàtica racial del país a la actualitat, així el criat és aquí d'origen magrebí, interpretat pel vigatà Moha Amazian. No és debades però tampoc afegeix res. Al final Júlia Genis, l'actriu que fa de Júlia, fa la pregunta de què ha canviat en els darrers quinze anys. Es suggereix que la resposta ha de ser pesimista, perquè possiblement encara que alguns antagonismes puguin desaparèixer, cosa que tampoc és el cas, inevitablement en sorgeixen de nous. D'això se'n deia la condició humana. Potser el que menys em va aportar del muntatge eres les breus aparicions gravades dels actors del 2011, doncs, ignorant d'aquest referent, tampoc em varen acabar de resultar significatives

dimecres, 11 de novembre del 2026

Setmana de vagues


 

    Ahir havia d'anar a Barcelona, sí o sí. Vaig optar pel bus, però de camí vaig creuar l'estació de Vilanova, del tot buida a la una del migdia, i vaig sentit els anuncis de megafonia, que deien que no es complien els serveis mínims i ens recomanava buscar altres alternatives de transport. No poder garantir el compliment de la llei em sembla la mostra del fracàs absolut del govern català. Pensar que es compleix amb l'esmentat anunci és afegir a la incompetència, l'insult, només explicable perquè Illa i el seus consellers són representants de l'esperit de l'època en el sentit que ahir precisava Esteban Hernández a el Confidencial. Molta de la gent que passa per aquesta estació té clar que, si és allà, és,perquè no té altra alternativa.

    Avui a la vaga dels maquinistes, que ja estava en marxa divendres passat de manera no declarada, s'ha afegit la vaga general. Si jo volgués un proper govern de PP i VOX, cosa que no és el cas, avui estaria molt content. Més enllà de què tingui poc sentit fer una vaga contra l'oposició, no sembla que en cap cas això sigui la millor idea, quan el sentiment més predominant a totes les societat peninsulars és el d'emprenyament. Això no crec que pugui afavorir als que, pel seu càrrec, són responsables de la situació. La jornada no ha estat gaire pacífica i això em sembla positiu pels interessos de la dreta. Penso que mai no podem deixar de tenir present que la conseqüència immediata de les manifestacions més importants esdevingudes després de la segona guerra mundial, maig del 68, foren el preludi a la victòria més aclaparadora obtinguda mai per la dreta francesa. Tot i que certament les conseqüències a llarg termini, foren molt pitjors.

dimarts, 10 de novembre del 2026

Kagemusha (l'0mbra del guerrer)


     Reveig Kagemusha. Penso que no l'havia vist des de la seva estrena en els cines quan jo era encara un estudiant de COU. Tot i que en part ha estat eclipsada per la posterior Ran, en la meva modesta opinió, un dels millors films de tots els temps, aquesta incursió en el cinema èpic i històric és també un film que només pot ser qualificat com superb. La primera vegada que la vaig veure recordo que em va sobtar la primera escena on apareixen tres homes pràcticament indistingibles i Kurosawa deixa la càmera quieta en un enquadrament gran i horitzontal que abvasta els tres homes seguts, mentre discuteixen, en termes quasi dostoeivskians, la diferència entre un delinqüent vulgar i un gran lider polític. Aquesta és la situació de dos dels homes de l'habitació, el gran senyor feudal Shingen i un pobre lladre condemnat a morir a la crea, al que el tercer home, Nobukado (germà de Shingen i ocasionalment el seu dolble) ha alliberat per què faci de de doble del gran cap. Shingen efectivament mor poc després i el lladre esdevé el seu Kagemusha, la seva ombra, que ha de substituir-lo durant tres anys, el temps que Shingen considerava necessari per consolidar el poder del clan. El film mostrarà així els intents del lladre per viure la vida de l'altra i com la decisió de Shingen no es mostrarà com especialment sàvia, bàsicament pel menyspreu al seu fill apartat de la sucessió en favor del net encara un nen, duent la desfeta al seu clan. Aquesta és farà efectiva a l'escena final de la pel·lícula on es representa la batalla de Tagashino que va tenir efectivament lloc l'any 1575. El Kagemusha, expulsat poc abans del palau per haver comés un error que revelava la seva impostura, n'es testimoni de la batalla i finalment decideix fer una carrega suïcida, mostra de la seva lleialtat al clan.
    Kurosawa estava en un moment complicat de la seva carrera. Tora, Tora, Tora havia estat una experiència horrorosa que va acabar amb el seu acomodadament i la seva posterior hospitalitzacio, diagnosticat amb neurastènia. Va fundar un estudi propi però va fer fallida amb el seu primer film en color, Dodeskaden, havia intentat suïcidar-se i al Japó. el seu film posterior, Dersu Uzala, tampoc no havia estat gaire ben acollit. En canvi Ford Coppola i George Lucas estaven en els seus millor moments i foren ells els que varen permetre el finançament d'una pel·lícula que només es podia plantejar com una superproducció. Era a més un acte de justícia ni que fos per totes les idees de Kurosawa que Lucas havia manllevat per fer Star Wars. Les expectatives no foren decebudes i el film fou un èxit en taquilla i guanyà la palma d'or a Cannes. A hores d'ara el film segueix sobresortint per la seva bellesa visual. Kurosawa fa un és del color, molt personal i gens naturalista que creà plans d'una gran bellesa, especialment en la molt efectiva i gens convencional resolució de la batalla final. Espectacular a les gran escenes de moviment de masses, el talent de Kurosawa es mostra igualment potent a les escenes més intimistes planificades amb molt poc moviment. Lucas i Coppola haguessin volgut com a protagonista a Toshino Mifune, però, atès el seu distanciament amb Kurosawa, això era del tot impossible, per la qual cosa els papers protagonistes varen recaure en Tatsuya Nakadai, molt menys conegut però no menys gran. La interpretació d'aquest film em sembla especialment bona, trameten humanitat i veritat en tots els moments del film.

dilluns, 9 de novembre del 2026

The Pawnbroker


     A suggeriment del meu germà veig The Pawnbroker, el film dirigit per Sidney Lumet el 1964. Quasi tot allò referent al film ho explica ell aquí. Sidney Lumet va tenir una carrera molt llarga i molt irregular. Potser per això els meus dos films preferits seus són el primer, twelve angry men, i l'últim, before the devil knows you're dead . The Pawnbroker estaria molt a prop dels millors i si no ho està és per alguns concessions a l'estil europeu dels seixanta en els flahs-backs on es representen els records europeus del protagonista. En canvi em semblen superbes totes les escenes rodades als carrers de Harlem, fruit de la vocació realista de Lumet que ha fet de la seva obra un testimoni de l'evolució espiritual americana com escrivíem fa tres mesos. Veient aquestes escenes és obligat pensar al tòpic que definir la seva generació com la de la televisió. (la manera de filmar els carrers es relaciona d'una banda amb el neorrealisme italià però també amb ells documentals del llavors nou mitjà) i em sembla clar que la televisió marcava una diferència entre aquesta generació i l'anterior, la dels cineastes clàssics, no només tècnica sinó en un cert sentit moral. Rod Steiger va perdre l'oscar aquell any tenint com companyia a la llista dels perdedors, Richard Burton i Peter O'Toole, (els dos actors més castigats per l'acadèmia) enfront d'un gran Lee Marvin en un film, però, molt menor. Steiger sempre manifestà però que aquest era el seu film preferit entre els 80 que va rodar,



diumenge, 8 de novembre del 2026

Das Testament der Dr.Mabuse


 Veig Das Testament der Doctor Mabuse. L'havia vist de jove, quan encara no tenia clar que en un cert sentit és l'última pel·lícula alemanya. Era el segon film sonor de Lang continuació del gran èxit d'uns anys abans. El film no fou estrenat a Alemanya, prohibida immediatament pels nazis ja en el govern. Goebbels i Hitler varen reconèixer més d'un aire de família en discursos com aquest en el que Mabuse explica els seus propòsits:

El propósito último del crimen es establecer el imperio interminable del crimen. Un estado de completa inseguridad y anarquía, fundado sobre los ideales contaminados de un mundo condenado a la aniquilación. Cuando la humanidad, subyugada por el terror del crimen, se haya vuelto loca por el miedo y el horror, y cuando el caos se haya convertido en ley suprema, habrá llegado el momento del imperio del crimen.

Més enllà de la semblança retòrica el cert és que Mabuse és una imatge perfecta de la vulgarització del ideal del "übermensch" que també seduí als jerarques nazis. Políticament el film em sembla molt pessimista doncs ha quedat clar que Mabuse ha retingut el seu poder després de la mort, els seus poders telepàtics li permeten apoderar-se de la personalitat del psiquiatre del centre on estava tancat, i per tant res no garanteix que una nova aparició no pugui ser possible. Potser per això, Lang va cloure la seva carrera reprenent el personatge trenta anys després en una Alemanya i una Europa que, aparentment, ja havia estat "desnazificada". En termes de planificació i muntatge el film mostra que Lang ja havia arribat a un domini total de les possibilitats de la cinematografia i la primera escena serviria per confirmar la tesis que els realitzadors iniciats en el cine mut desenvoluparen un poder que no ha estat igualat després.

dissabte, 7 de novembre del 2026

Lo de Jaume I (allò que té que tant li agrada a tothom)


     En un futur no gaire llunyà la presidenta de la Generalitat de Catalunya és una senyora anomenada Lídia Obiols inclinada vers l'extrema dreta i capficada a recuperar les institucions que van fer gran Catalunya. De totes aquestes la més important fou la dinastia pròpia que desaparegué el segle XV. Tanmateix una oportunitat apareix quan el Museu d'història de Catalunya troba el fal·lus dissecat de Jaume I i la presidenta veu l'oportunitat d'utilitzar-lo per esdevenir reina i forjar una nova dinastia catalana. Aquest és l'argument Lo de Jaume I, l'espectacle de la companyia Al Cel Cia que ha estat representant-se al Malda, aquest darrer mes. Els tres actors, Arnau Fa, Laia Esdul i Paula Moles i Roma, estan acompanyats de dos músics, molt encertats en la seva tasca, perquè pròpiament l'obra és teatre musical amb un molt nombre de cançons. Més enllà de la comèdia però el referent és Serafi Pitarra, la primera obra del qual ja estigué dedicada al gran conqueridor (o "conquistador" en el seu català prefabrià). Atès aquest precedent no resulta estrany que l'obra sigui decididament grollera sense cap mena de matisació. Tampoc hi ha cap pietat envers els personatges satiritzats ( estem en el terreny oposat al Polonia, per ser clars. Cap intenció de fer simpàtic ningú). Jo ho vaig trobar bé perquè al capdavall parlant de polles i de merda, com passa a gran part de l'obra, tampoc es por assolir arribar als nivells d'obscenitat dels discursos obertament racistes. El problema de la Paula Moles i Roma és que el personatge de Silvia Orriols es difícil de ridiculitzar, perquè la persona real ja esgota en ella mateixa tota possibilitat de ridiculització. De totes manera, l'actriu ho fa prou bé i resulta molt divertida com ho és tota l'obra. M'agrada també el personatge del director del Museu d'història, anomenat Raimon Berenguer, que fa una encarnació totalment plausible de l'intel·lectual del país sense cap altre horitzó que l'exercici de la llagoteria. L'obra és divertida, en alguns moments hilarant, no tant per la satisfacció que dóna un desplegament d'enginy, com per la seva irreverència i la seva mala llet. És una obra sense dubte contraindicada per bona part dels seguidors de l'antiga TV3, però reconfortant pèls que volem ser catalans sense ser nacionalistes i molt especialment pels que com Josep Pla, considerem que la historiografia romàntica ha fet molt de mal al país. És impressionant que encara segueix fent mal, malgrat que no els llegeixi ja ningú.



divendres, 6 de novembre del 2026

Fascismos liberales

 



    Fascismos liberales és el darrer llibre publicat per Slavoj Zizek. Molt directament és un comentari sobre l'actualitat política, on no hi ha gaire espai per les seves consideracions metafísiques o teològiques, impregnades d'esperit lacanìà, cosa que no vol dir que estiguin del tot absents. Feixisme liberal és la seva manera de denominar el populisme trumpià, tot i que ell mateix considerà més exacte parlar de llibertarisme feixista. Personalment, m'agrada més el primer, perquè d'alguna manera descriu el que personalment veig com el futur més possible: un feixisme de fet disfressat amb les formes d'una democràcia cada cop més buidades de sentit. En gran part és un llibre si no sobre Trump si sobre l'esdeveniment catastròfic que suposa Trump, l'encarnació per Zizek de l'esperit del nostre temps, com Napoleó ho fou per Hegel, amb la diferència que el cavall ha estat substituí per un carret de golf. Zizek sap com tota persona raonable que Trump és un ésser humà impresentable, però com a humorista a més de filòsof, alguns dirien "en comptes de", no pot deixar d'apreciar les oportunitats creades per la figura del president, tot i que en general es tracti d'humor negre. De manera certera, l'únic precedent per explicar la seva figura, reivindicació simplista de la força bruta, es troba en els gens simplistes diàlegs de Plató: Trump és la encarnació de la sofístioca antiplatònica, D'altra banda, el seu temor, diria que molt raonable, és que el successor de Trump poguí esser molt pitjor, apunta en concret a la figura de Vance. En les seves paraules: Trump sigue siendo un tanto humano en su obscena y vulgar brutalidad, mientras que Vance es un manipulador robótico creado y dominado por Peter Thiel. Mentre que el primer podria ser el lider de las SA, el segon ho seria de las SS.

    Allò que més destacaria del llibre és que al capdavall mostra que l'humor negre és el recurs més efectiu per mantenir la dignitat moral, un bé, quan més va, més escàs. Potser per això, finalment la qüestió palestina acaba essent la més tractada en llibre i en aquesta sentit causa directe de què aquest sigui un llibre contra l'esperança. Viure amb esperança, se'ns diu en un cert moment, és pensar que algun altre, ja sigui Deu, la història o els veïns, resoldran allò a que no sabem com enfrontar-nos. Com ja escriví Dante a l'infern no hi ha lloc per l'esperança i aquí és on estem nosaltres. A diferència d'altres, Zizek defensa una proposta a la que dona un nom molt precís, "Comunisme de guerra", és a dir, un comunisme que no reconeix cap valor superior al de la supervivència comuna, dit altrament, és un error mortal, en els moments en que vivim, qualsevol mena de política reformista, encara que això contradigui obertament els costums dels que no hem viscut tan malament a les darreres dècades. En aquest sentit són absurds els murs de defensa contra el feixisme com els erigits en França i Catalunya. En el trumpisme hi ha una energia pseudorevoluconaria  que ha de ser adreçada contra el senyors tecnofeudals; no es pot prescindir de la irreverent voluntat de canvi, (ell pensa en el trumpismse i això podria ser valid per el lepenisme o Vox. No ho és gens per Aliança Catalana, la qual és, em sembla, més purament reaccionaria) però adreçant-los als objectius generals d'una esquerra que cal que prescindeixi del seu esperit de censura i de les seves lògiques d'exclusió. L'esquerra no podrà produir cap alternativa fins que no abandoni la correcio polìtica. És per això que algunes reflexions d'autors de dreta com Kirk o Yarvin apunten millor a aquestes finalitat i que l'esquerra ha desenvolupat una relació malaltissa amb Trump: Trump es la última cosa que los liberales ven antes de tener que enfrentarse con el espectro de la lucha de clases y fijan su mirada en él para no ver lo que hay detrás

    Zizek no renuncia al hegelianisme i s'esforça a mostrar com el nostre mon no pot prescindir de les contradiccions. Entre les més destacades; Xina com defensora del capitalisme (i també del socialisme) enfront del tecnofeudalisme americà en el cas de les IA, el desemmascarament de l'estat d'Israel com projecte genuïnament antisemita o el discurs de la descolonització com blanquejat de noves formes extremes de dominació, com és el cas del centres d'estafes radicats a Birmània. No deixen d'anar en aquesta direcció, la seva reflexió sobre la llibertat assenyalant occident com un lloc que no en sacrificar la llibertat per la seva aparença: volem imaginar-nos lliure, tot i que no podem deixar de saber que no ho som.

    Personalment m'he sentit gratificat quan Zizerk assenyala com a model de com cal pensar en aquest moment, Descartes i en concret el Descartes de les cartes sobre la creació de les VVEE, el que afirma que Déu podria haver fet que dos i dos no fossin quatre. Potser la meva vida ha estat malbaratada, però en el que he pensat, no ha estat fonamentalment equivocat.





dijous, 5 de novembre del 2026

Lord Balfour

L'amic Balfour


    En el seu darrer llibre, Zizek explica una coincidència absolutament necessaria per agafar una perspectiva no esbiaixada sobre el que està passant a l'Orient Mitjà. La presència de colons jueus agafa empenta amb la declaració de Lord Balfour, ministre d'exteriors britànic, el 1917 amb un comunicat on donava suport a la creació "d'una llar nacional pel poble jueu" a Palestina (una província otomana sobre la que els anglesos no tenien ni sobirania, ni cap mena de dret a reclamar-la). Lord Balfour passa a la història com l'amic del poble jueu. Tanmateix, aquest Balfour, essent primer ministre, és el mateix que va impulsar la llei d'estrangeria del 1905 molt restrictiva amb l'acolliment de immigrants a Gran Bretanya. La pressió immigratòria que estava patint en aquell moment Gran Bretanya era la dels jueus que fugien dels progoms de l'imperi tsarista. La conclussió de Zizek és clara:


El desplazamiento de los judios occidentales hacia Palestina, fue tambien desde el comienzo mismo un proyecto antisemita. Por lo tanto, no deberia sorprendernos que Alemania, la perpetradora de la Shoah, sea la mas firme defensora de Israel en Europa: humor negro en su más oscuro grado.


De fet, és la la mateixa lògica per la què sectors de la religiositat jueva o gent com E. Levinas consideraven l'estat d'Israel com una aberració i una traïció a l'esperit del judaisme


 

dimecres, 4 de novembre del 2026

La llei de la gravetat


     La llei de la gravetat és l'espectacle que fins diumenge es va representar la sala tallers del TNC. El director és Pep Farrés, autor de l'obra junt amb Daniela Freixas i Biel Rossell que n'és també l'interpret principal. El tema de l'obra és l'abandonament dels estudis. El protagonista és un dels nois que com el 13,5% del estudiants del país, no acaben els estudis ordinaris. Hi ha dues veus a l'obra, ambdues interpretades per en Biel Rossell, el qual va alternant, mitjançant l'ús d'unes ulleres, la representació del jove professor de física agredit i la de l'agressor, un noi de quinze anys que, en conseqüència, és expulsat del centre A l'escenari hi ha una tarima amb una cadira i una taula de professor com les que tenen tots els instituts. La tarima però durant la representació mostrarà ser oscil·lant i gens ferma. Fora d'aquest espai, hi ha un noi que toca la guitarra al carrer (i ajuda una mica amb l'atrezzo), amb el que el jove expulsat intentarà, sense gaire exit, establir conversa quan vagabundeja per la ciutat ja que la por no li deixa tornar a casa.
    L'obra vol donar un missatge positiu, oferint com a solució la llei de la gravitació newtoniana. Els exclosos del sistema, són els que han caigut perquè no han trobat el seu punt d'equilibri, com ho fan els planetes en el sistema solar. Per això, al final podem deduir que el professor i l'alumne són en realitat la mateixa persona, en dos diferents moments. És un bonic missatge, però que a poder ser considerat com versemblant 'hauria de prescindir dels radicals canvis que ha patit el sistema educatiu a les darreres decades, tot i que com jo mateix he escrit moltes vegades, els alumnes són els que menys ha canviat, Hi ha dues coses que malgrat tot em semblen excel·lents. D'una banda, la generositat de l'esforç de Biel Rossell que es buida entre els dos antagonistes. D'altra banda, la representació sonora de l'ambient de l'institut. Quan l'obra va començar vaig reviure aquesta sensació molesta que sempre m'acompanyava en l''institut, llocs on el silenci sembla haver esdevingut impossible. Una sensació que estava ben content d'haver oblidat.

dimarts, 3 de novembre del 2026

Naza


     Naza és el film de Yuval Abraham i Rachel Szor que va obtenir el premi especial del Jurat al darrer festival de Venècia. Tots dos són autors també de No Other Land, de la que vaig escriure no fa gaire. Els dos films són documentals, però molt diferents, aquest darrer molt més ombrívol. L'estructura del film és senzilla, mostra l'entrevista amb 24 membres de l'exercit israelià que han estat operant a Gaza (anava a dir combatents, però de fet com s'explica a les entrevistes no necessiten combatre per matar. Ho segon ho fan molt, el primer gens). Aquestes entrevistes tenen lloc una nit al terrat d'un edifici alt a la ciutat de Tel- Avic, com que les cares no poden ser mostrades, la càmera ens mostra la vida dels ciutadans dels apartament que són a prop i l'animació del trànsit i els carrers a Tel-Aviv. Aquest escenari normal és a 70 km. de les atrocitats que estan tenint lloc a Gaza, menys distància de la que hi ha entre Barcelona i Tarragona.
    Entre els responsables del film hi ha el diari The Guardian i aquest mitjà, junt amb d'altres però no gaires, ja ens han explicat com la tecnologia moderna permet una selecció molt afinada dels blancs i es prioritzava apuntar a la gent de Hamas quan era amb la seva família, cap al vespre. Això implicava que la família i els veïns passaven a ser danys col·laterals, aquest és precisament el significat del terme Naza. Per assolir aquest objectiu era important la capacitat de controlar tots els mòbils de Gaza, cosa que permetia sovint als operadors sentir les converses de les famílies, mentre eren atacades, i abans i després (és a dir la seva agonia).
    Un dels productors del film és Jonatan Glanzer, l'autor de la zona d'interès, un film molt semblant a aquest, doncs tots dos apunten a la frontera entre la normalitat i la barbàrie. Els soldats interrogats no tenen escrúpols en afirmar allò que gent que se l'agafa amb paper de fumar, com Sebag Montefiore, posen en dubte. Diuen sense reserves que la instrucció era exterminar tots el gazatíes i no vacil·len en parlar de genocidi. Alguns mostren una mica de penediment la majoria gens. Molts apunten a allò que ja ens va explicar Arendt en el seu moment, ells només es limitaven a complir ordres. D'altres semblen haver quedar immunitzat vers els significat dels seus actes per l'entrenament i moltes hores jugant a videojocs. Matar un nen amb un dron implica la mateixa acció física que jugar a un videojoc. D'altres ho veuen com un preu a pagar per formar part d'una elit molt exclusiva com la conformada pels serveis d'intel·ligència israelita. Com en el cas dels nazis, és essencial crear el convenciment que els palestins no són éssers humans. El film és evidentment inquietat i ho és més si donem una mica la raó als defensors de l'estat d'Israel i considerem que aquesta gent està defensant els nostres valors. Alguns sabem que "Occident" no és només això, però no cal enganyar-se, també és això.








dilluns, 2 de novembre del 2026

Navegar por el Neva


        Anem al lliure a veure navegar por el Neva. Hi vaig atret pel nom de Guillermo Calderón, que suposa una garantia plena després d'haver vist espectacles com la Història d'un senglar o la verdadera historia de Ricardo III, aquest estiu. La inspiració aquí deixa de ser Shakespeare per passar a ser Txejov. Navegar por el Neva fou un dels seus majors èxits fa vint anys i aquí ha estat represa amb el mateix repartiment de quan fou estrenada. En vint anys però passen moltes coses i no sempre bones. Un dels actors, Jorge Becker, ha patit una greu malaltia del sistema immunitari que ha limitat totes les seves capacitats, cosa per la qual l'obra ha estat adaptada a la nova situació, això afegeix una nova dimensió meta teatral a una obra que ja estava orientada en aquest sentit. L'obra original mostrava tres personatges, un dels quals Olga Knipper la vídua de Txejov, que estan assajant per fer una representació de l'hort dels cirerers. Només fa tres mesos que la tuberculosi ha acabat amb la vida del dramaturg rus i fora del teatre la policia tsarista està reprimint les manifestacions de protesta que es recordaran com el diumenge sagnant. Ara a més de l'obra, assistim a la representació dels assaigs en la nova situació i el record del que s'estava fent, que ja no pot ser el que es farà ara.

        Imagino que allò que va dur Calderón a escriure Neva és un sentiment que jo he sentit sovint llegint o veient representacions de Txejov: el contrast entre l'ensimismament dels personatges i el fet que viuen en un mon condemnat a desaparèixer de manera imminent. Això era de de jove, ara de més gran encara és pitjor, perquè és el meu mon el que veig desaparèixer. Sense defensar cap tesi, l'obra és una invitació a reflexionar sobre el poder destructor del temps. Com em passa sovint quan assisteixo a espectacles procedents del continent austral, constato que el nivell dels actors, el ja esmentat Becker, Trinidad González, Paula Zuñiga i Tomás González, és estratosfèric.


 

dissabte, 31 d’octubre del 2026

Calderada


     El dia 20 assisteixo a Calderada, una lectura escenificada dels contes de Pere Calders realitzada per IndiGest que són la Laura Aubert, el Jordi Oriol i el Carles Pedragosa, ells forment també el trio, chupitos de Mezcal, que alterna la seva música amb la lectura dels contes de Calders triats, i la fundació, ens calen més calders, mostrada com a resposable de la investigació antropològica fonament de la presentació dels contes. El trio, encarnació de tots els tòpics més estesos i més entranyables de la mexicaneïtat, llegeixen els contes com mostres d'una de les cultures indígenes assimilades per Calders a la seva estada al pais dels mariachis, alguna cosa així com catalanuoc
    Calders va ser una lectura important en la meva adolescència quan era un referent indiscutible i a més, gràcies sobretot als Dagoll-Dagom, molt popular. Fa temps que no el rellegeixo, però el meu record és bó. Els d'indigest fan la seva lectura des del context de la nostra situació actual, quan sembla predominar la post-veritat i el Geni Maligne cartesià ja no sembla una possibilitat extrema. En aquest context, ells recuperen els contes de Calders, en principi inclinats vers allò fantàstic, per inquirir si no són en definitiva aquests contes els que apunten cap a la realitat, cosa amb el que segueixen el testimoni del propi Calders, el qual afirmà que tot allò escit a Mexic era fruit de la mera observació. La tesi defensada per la investigació és que tot l'explicat per Calders és veritat (tesi subratllada al final de la lectura de cada conte amb la repetició del lema, Caldersito, caldersero este cuento es muy certero. Caldersito, Calderson este cuento no es ficción), això sí ,aquesta veritat no està condicionada per l'estretor del nostre sentit comú. Més enllà de metafísiques, elm fet és que el espectadors ens vam divertir molt a la representació i possiblement la gent d'Indigest, encara més