Fascismos liberales

 

    Fascismos liberales és el darrer llibre publicat per Slavoj Zizek. Molt directament és un comentari sobre l'actualitat política, on no hi ha gaire espai per les seves consideracions metafísiques o teològiques, impregnades d'esperit lacanìà, cosa que no vol dir que estiguin del tot absents. Feixisme liberal és la seva manera de denominar el populisme trumpià, tot i que ell mateix considerà més exacte parlar de llibertarisme feixista. Personalment, m'agrada més el primer, perquè d'alguna manera descriu el que personalment veig com el futur més possible: un feixisme de fet disfressat amb les formes d'una democràcia cada cop més buidades de sentit. En gran part és un llibre si no sobre Trump si sobre l'esdeveniment catastròfic que suposa Trump, l'encarnació per Zizek de l'esperit del nostre temps, com Napoleó ho fou per Hegel, amb la diferència que el cavall ha estat substituí per un carret de golf. Zizek sap com tota persona raonable que Trump és un ésser humà impresentable, però com a humorista a més de filòsof, alguns dirien "en comptes de", no pot deixar d'apreciar les oportunitats creades per la figura del president, tot i que en general es tracti d'humor negre. De manera certera, l'únic precedent per explicar la seva figura, reivindicació simplista de la força bruta, es troba en els gens simplistes diàlegs de Plató: Trump és la encarnació de la sofístioca antiplatònica, D'altra banda, el seu temor, diria que molt raonable, és que el successor de Trump poguí esser molt pitjor, apunta en concret a la figura de Vance. En les seves paraules: Trump sigue siendo un tanto humano en su obscena y vulgar brutalidad, mientras que Vance es un manipulador robótico creado y dominado por Peter Thiel. Mentre que el primer podria ser el lider de las SA, el segon ho seria de las SS.

    Allò que més destacaria del llibre és que al capdavall mostra que l'humor negre és el recurs més efectiu per mantenir la dignitat moral, un bé, quan més va, més escàs. Potser per això, finalment la qüestió palestina acaba essent la més tractada en llibre i en aquesta sentit causa directe de què aquest sigui un llibre contra l'esperança. Viure amb esperança, se'ns diu en un cert moment, és pensar que algun altre, ja sigui Deu, la història o els veïns, resoldran allò a que no sabem com enfrontar-nos. Com ja escriví Dante a l'infern no hi ha lloc per l'esperança i aquí és on estem nosaltres. A diferència d'altres, Zizek defensa una proposta a la que dona un nom molt precís, "Comunisme de guerra", és a dir, un comunisme que no reconeix cap valor superior al de la supervivència comuna, dit altrament, és un error mortal, en els moments en que vivim, qualsevol mena de política reformista, encara que això contradigui obertament els costums dels que no hem viscut tan malament a les darreres dècades. En aquest sentit són absurds els murs de defensa contra el feixisme com els erigits en França i Catalunya. En el trumpisme hi ha una energia pseudorevoluconaria  que ha de ser adreçada contra el senyors tecnofeudals; no es pot prescindir de la irreverent voluntat de canvi, (ell pensa en el trumpismse i això podria ser valid per el lepenisme o Vox. No ho és gens per Aliança Catalana, la qual és, em sembla, més purament reaccionaria) però adreçant-los als objectius generals d'una esquerra que cal que prescindeixi del seu esperit de censura i de les seves lògiques d'exclusió. L'esquerra no podrà produir cap alternativa fins que no abandoni la correcio polìtica. És per això que algunes reflexions d'autors de dreta com Kirk o Yarvin apunten millor a aquestes finalitat i que l'esquerra ha desenvolupat una relació malaltissa amb Trump: Trump es la última cosa que los liberales ven antes de tener que enfrentarse con el espectro de la lucha de clases y fijan su mirada en él para no ver lo que hay detrás

    Zizek no renuncia al hegelianisme i s'esforça a mostrar com el nostre mon no pot prescindir de les contradiccions. Entre les més destacades; Xina com defensora del capitalisme (i també del socialisme) enfront del tecnofeudalisme americà en el cas de les IA, el desemmascarament de l'estat d'Israel com projecte genuïnament antisemita o el discurs de la descolonització com blanquejat de noves formes extremes de dominació, com és el cas del centres d'estafes radicats a Birmània. No deixen d'anar en aquesta direcció, la seva reflexió sobre la llibertat assenyalant occident com un lloc que no en sacrificar la llibertat per la seva aparença: volem imaginar-nos lliure, tot i que no podem deixar de saber que no ho som.

    Personalment m'he sentit gratificat quan Zizerk assenyala com a model de com cal pensar en aquest moment, Descartes i en concret el Descartes de les cartes sobre la creació de les VVEE, el que afirma que Déu podria haver fet que dos i dos no fossin quatre. Potser la meva vida ha estat malbaratada, però en el que he pensat, no ha estat fonamentalment equivocat.