Naza

     Naza és el film de Yuval Abraham i Rachel Szor que va obtenir el premi especial del Jurat al darrer festival de Venècia. Tots dos són autors també de No Other Land, de la que vaig escriure no fa gaire. Els dos films són documentals, però molt diferents, aquest darrer molt més ombrívol. L'estructura del film és senzilla, mostra l'entrevista amb 24 membres de l'exercit israelià que han estat operant a Gaza (anava a dir combatents, però de fet com s'explica a les entrevistes no necessiten combatre per matar. Ho segon ho fan molt, el primer gens). Aquestes entrevistes tenen lloc una nit al terrat d'un edifici alt a la ciutat de Tel- Avic, com que les cares no poden ser mostrades, la càmera ens mostra la vida dels ciutadans dels apartament que són a prop i l'animació del trànsit i els carrers a Tel-Aviv. Aquest escenari normal és a 70 km. de les atrocitats que estan tenint lloc a Gaza, menys distància de la que hi ha entre Barcelona i Tarragona.

    Entre els responsables del film hi ha el diari The Guardian i aquest mitjà, junt amb d'altres però no gaires, ja ens han explicat com la tecnologia moderna permet una selecció molt afinada dels blancs i es prioritzava apuntar a la gent de Hamas quan era amb la seva família, cap al vespre. Això implicava que la família i els veïns passaven a ser danys col·laterals, aquest és precisament el significat del terme Naza. Per assolir aquest objectiu era important la capacitat de controlar tots els mòbils de Gaza, cosa que permetia sovint als operadors sentir les converses de les famílies, mentre eren atacades, i abans i després (és a dir la seva agonia).

    Un dels productors del film és Jonatan Glanzer, l'autor de la zona d'interès, un film molt semblant a aquest, doncs tots dos apunten a la frontera entre la normalitat i la barbàrie. Els soldats interrogats no tenen escrúpols en afirmar allò que gent que se l'agafa amb paper de fumar, com Sebag Montefiore, posen en dubte. Diuen sense reserves que la instrucció era exterminar tots el gazatíes i no vacil·len en parlar de genocidi. Alguns mostren una mica de penediment la majoria gens. Molts apunten a allò que ja ens va explicar Arendt en el seu moment, ells només es limitaven a complir ordres. D'altres semblen haver quedar immunitzat vers els significat dels seus actes per l'entrenament i moltes hores jugant a videojocs. Matar un nen amb un dron implica la mateixa acció física que jugar a un videojoc. D'altres ho veuen com un preu a pagar per formar part d'una elit molt exclusiva com la conformada pels serveis d'intel·ligència israelita. Com en el cas dels nazis, és essencial crear el convenciment que els palestins no són éssers humans. El film és evidentment inquietat i ho és més si donem una mica la raó als defensors de l'estat d'Israel i considerem que aquesta gent està defensant els nostres valors. Alguns sabem que "Occident" no és només això, però no cal enganyar-se, també és això.