Compto cada passa meva sobre la terra

 

        Compto casa passa meva sobre la terra és el text de Lluïsa Cunillé que ha estat representat aquests dies amb la direcció de Xavier Alberti a la Sala Beckett. L'espectacle forma part d'un cicle dedicat a l'actor Oriol Genis que hi és sol a l'escenari. Jo no parlaria però d'un monòleg. El personatge representat per l'Oriol Genis parla amb el seu company d'habitació que no el respon o no el pot respondre. L'escenari figura ser l'habitació d'un hospital on el protagonista espera a ser operat l'endemà d'una operació que no és precisament de rutina. L'home que espera, vestit només amb una d'aquestes bates ridícules que ens posen quan ens han d'operar, explica la seva vida al seu company, sentint-se autoritzat pel fet de recordar que una vegada havia acudit al seu quiosc. Ell ha estat doncs de tota la vida quiosquer, un ofici que a hores d'ara està quasi a punt de desaparèixer. En primer terme hi ha el desfogament d'un home potser xerraire que, lògicament, està nerviós, però hi ha alguna cosa més. Ens explica que entre els requeriments per anar a l'hospital figura el d'estar ben net (ben dutxat i coses així) Havent-se netejat el cos, la conversa li permet netejar l'anima. Comptat i debatut, aparentment la seva vida no ha tingut res d'extraordinari, havent-hi estat al quiosc pràcticament tota la seva vida menys el temps del servei militar, però allò que cal considerar quan fem un balanç de la nostra vida no és només allò que hem fet, sinó també el que hem deixat de fer, no sols el que hem vist, sinó el que no hem volgut veure i el protagonista, en el que pot ser el darrer vespre de la seva vida, és prou lúcid per a adonar-se'n. El text és intel·ligent i ben construït però com l'autora reconeix està fet expressament per l'Oriol Genis i en aquest sentit ell esdevé del tot el centre de l'espectacle. El seu treball és remarcable, però el que més em va impressionar és la seva utilització de la llengua, que pronunciada per ell, sembla una altra cosa, molt millor en tots els aspectes, del que habitualment estem resignats a sentir.