Júlia- quinze anys més tard

     Al lliure veig la reelaboració de la Senyoreta Júlia de Strindberg en un muntatge de Cristina Jetahy que reprèn que va fer al seu pais quinze anys i per això és La senyoreta Julia quinze anys després. L'obra de Strindberg en principi és de les que se sap tothom, o tothom pensa que se l'ha de saber, i la directora, com vaig veure al grec amb la seva adaptació d'Ibsen, fa un gran esforç per trobar noves maneres de comptar-la i també d'actualitzar-la. Són dos tasques diferents i a mi em sembla més important la primera. La nova manera inclou el veure no només la representació, sinó la filmació de la representació. Junt als dos actors sempre hi ha un tècnic, tot i que el forçaran a interpretar un petit paper en un moment de la representació, amb una càmera de vídeo que duplica la visió del que representem, fent-la més gran o, en alguns casos, mostrant-nos els protagonistes quan estan en una zona de l'escenari no directament visible a l'espectador o, en un moment de la representació, quan tots dos surten al carrer. Això permet establir un doble nivell de la representació i que els actors surtin de l'obra per dialogar amb el públic. L'actualització pel que fa al contingut és incorporar la problemàtica racial del país a la actualitat, així el criat és aquí d'origen magrebí, interpretat pel vigatà Moha Amazian. No és debades però tampoc afegeix res. Al final Júlia Genis, l'actriu que fa de Júlia, fa la pregunta de què ha canviat en els darrers quinze anys. Es suggereix que la resposta ha de ser pesimista, perquè possiblement encara que alguns antagonismes puguin desaparèixer, cosa que tampoc és el cas, inevitablement en sorgeixen de nous. D'això se'n deia la condició humana. Potser el que menys em va aportar del muntatge eres les breus aparicions gravades dels actors del 2011, doncs, ignorant d'aquest referent, tampoc em varen acabar de resultar significatives