Melangia i perplexitat

 

        Al grup d'estudis platònics es dedica una part del curs a la lectura del Convit de Xenofont. L'edició indicada per treballar és la de la Bernat Metge amb traducció de Carles Riba. Tot i que se'ns diu que mereix revisió en alguns aspectes, Riba és un dels referents de la nostra llengua més indiscutible i decideixo adquirir-la, cosa molt fàcil. A la fira del llibre vell abunden tant els exemplar de la Bernat Metge com els de les obres completes de Josep Pla. Perquè n'hi ha tantes de Pla, ho explica molt bé Xavier Pla en el seu llibre sobre l'autor del quadern gris. Les raons poden ser semblants per explicar la profusió de títols de la Bernat Metge, els quals també es podien adquirir, em penso, per subscripció. En tot cas, abans de poder començar amb el llibre vaig haver de passar una estona obrint les seves pàgines. Com es pot veure a la foto, el llibre és de l'any 1932 i em va produir una forta sensació de melangia pensar a les dècades que aquest llibre ha estat als prestatges d'alguna biblioteca particular que, estic segur, feia molt de goig, sense que ningú trobés mai cinc minuts per fullejar-lo. Tampoc, però, és tan estrany la Bernat Metge és una de les coses més admirables i alhora sorprenents del país. D'una banda és un motiu d'orgull legítim tenir una col·lecció que només es pot comparar a la de Belles Lettres o Oxford, no havent-hi res de semblant en cap altre llengua peninsular. Les dues que he esmentat són el fruit d'universitats prestigioses. Però aquí no hi havia, mentre es feia, cap universitat catalana, ni amb prestigi ni sense. De fet, la llengua no s'ensenyava als centres públics de cap nivell. Pensar que podria trobar lectors era ben bé una il·lusió de l'esperit. La raó suficient de l'existència era finalment que hi havia un senyor que la pagava. Curiosament, el mateix senyor que també havia pagat als que bandejaren la llengua de l'ensenyament.