Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 16 de novembre del 2026

Bringing out the dead


     Bringing out the dead és un dels films menys recordats de Martin Scoserse, des del meu punt de vista, una mica injustament. Scorsese va aplegar molts dels col·laboradors habituals, la imprescindible Dante Ferreti, Telma Schomaker, Elmer Bernstein com a autor de la banda sonora i Paul Schrader com a guionista per tornar a les nits dels carrers de New York com vint anys abans havia fet amb Taxi Driver, film que d'alguna manera aquí revisa per distanciar-se del seu indiscutible, aclaparador nihilisme. Frank Pierce, com Travis Bickle, dedica les seves nits a recórrer els carrers de New York, però mentre que Travis s'omplia de raons cada nit per mantenir el seu sentiment de menyspreu vers els altres, Frank lluita per salvar les seves vides, doncs, el seu ofici és el de paramèdic. Durant tres nits i dos dies l'acompanyem en el seus viatges. Com l'anterior Goodfellas i la posterior, The wolf of Wall Street , aquest film pertany al la part més adrenalítica de la filmografia de Scorsese. En aquest cas justificat perquè el treball de Franck es desenvolupa sempre en una situació de tensió absoluta per la urgència de la seves missions i pel fet que està evidentment sobreexplotat per compensar que mai no hi ha prou recursos. Frank ha sobrepassat el seu límit, no pot dormir bé i comença a estat obsedit per la presència del fantasma d'una noia a la que no va ser capaç de salvar i li apareix per tot arreu. Com Travis Bickle, Frank és a l'infern, però aquí l'infern no són tant els altres com la constatació de la seva impotència per salvar les vides alienes. El New York que surt a aquest film és certament diferent del de Taxi Driver. Si al segon apareixia una ciutat degradada moralment, aquí a la degradació moral es suma la material, palesa en la manera en què es presenta les unitat d'urgències dels hospitals on Franck du, si hi ha alguna esperança, la gent que pot recollir, un situació caòtica on el desbordament absolut sempre sembla imminent ( com segons diuen és ara mateix l'hospital del mar, modèlic no fa gaire anys). Potser una de les coses que no ha contribuït a una bona consideració del film és que el protagonista sigui Nicolas Cage, un actor no especialment valorat en els darrers temps. Penso, però, que aquí fa una interpretació molt seriosa i del tot convincent. El sentit de l'humor no està absent malgrat la duresa de la història però es mostra sobre tot en els companys de torn de Franck, cada nit un de diferent, els quals mantenen estratègies diferents per sobreviure a la seva feina, no sempre del tot sanes. El final del film mostra tant la dimensió més catòlica de Scorsese, Frank troba una redempció palesa sobre tot en la il·luminació del pla final, i també la seva tendència herètica, perquè allò que possibilita la redempció de Frank no és cap acte de salvament, sinó un homicidi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.