Bringing
out the dead
és un dels films menys recordats de Martin Scoserse, des del meu
punt de vista, una mica injustament. Scorsese va aplegar molts dels
col·laboradors habituals, la imprescindible Dante
Ferreti, Telma
Schomaker, Elmer Bernstein com a autor de la banda sonora i Paul
Schrader com a guionista per tornar a les nits dels carrers de New
York com vint anys abans havia fet amb Taxi
Driver,
film que d'alguna manera aquí revisa per distanciar-se del seu
indiscutible, aclaparador nihilisme. Frank Pierce, com Travis Bickle,
dedica les seves nits a recórrer els carrers de
New York,
però mentre que Travis s'omplia de raons cada nit per mantenir el
seu sentiment de menyspreu vers els altres, Frank lluita per salvar
les seves vides, doncs, el seu ofici és el de paramèdic. Durant
tres nits i dos dies l'acompanyem en el seus
viatges. Com l'anterior Goodfellas
i la posterior, The
wolf of Wall Street
, aquest film pertany al la part més adrenalítica de la filmografia
de Scorsese. En aquest cas justificat perquè el treball de Franck es
desenvolupa sempre en una situació de tensió absoluta per la
urgència de la seves missions i pel fet que està evidentment
sobreexplotat per compensar que mai no hi ha prou recursos. Frank ha
sobrepassat el seu límit,
no pot dormir bé i comença a estat obsedit per la presència del
fantasma d'una noia a la que no va ser capaç de salvar i li
apareix
per tot arreu. Com Travis Bickle,
Frank
és a l'infern, però aquí l'infern no són tant els altres com la
constatació de la seva impotència per salvar les vides alienes.
El New York que surt a aquest film és certament diferent del de Taxi
Driver.
Si
al
segon
apareixia
una ciutat degradada moralment,
aquí a la degradació moral es suma la material, palesa en la manera
en què es presenta les unitat d'urgències dels hospitals on Franck
du, si hi ha alguna esperança, la gent que pot recollir, un situació
caòtica on el desbordament absolut sempre sembla imminent ( com
segons
diuen és
ara mateix l'hospital del mar, modèlic no fa gaire anys).
Potser una de les coses que no ha contribuït a una bona
consideració del film és que el protagonista sigui Nicolas Cage, un
actor no especialment valorat en els darrers temps. Penso, però, que
aquí fa una interpretació molt seriosa i del tot convincent. El
sentit de l'humor no està absent malgrat la duresa de la història
però es mostra sobre tot en els companys de torn de Franck, cada nit
un de diferent, els quals mantenen estratègies diferents per
sobreviure a la seva feina, no sempre del tot sanes. El
final del film mostra tant la dimensió més catòlica de Scorsese,
Frank troba una redempció palesa sobre tot en la il·luminació del
pla final, i també la seva tendència herètica, perquè allò que
possibilita la redempció de Frank no és cap acte de salvament, sinó
un homicidi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.