Jim
Wilson és una mena d'entrecreuament entre Harry Callahan i Dixon
Steele. Com el policia que va llançar a la fama Clint Eastwood,
és un agent
amb una relació conflictiva amb els seus superiors, satisfets amb
els seus resultats però incapaços d'aprovar els seus mètodes. Com
Dixon Steele, el guionista interpretat per Humphrey Bogart en la
meravellosa In
a lonely place,
Wilson és un home incapaç de dominar les seves pulsions violentes.
Com el mateix Steele, el Johny Logan de Johny
Guitar
o el Jeff Cloud de
The Lusty Men,
Wilson és el típic heroi de N.
Ray
homes que no han sabut afrontar el pas del temps, amb consciència de
no haver assolit una plena maduresa i enfrontats a un destí negre i
solitari,
consicents de què ja no es pot tornar a casa i sense saber com
trobar-ne un altre..
Jim Wilson és Robert Ryan un actor excel·lent que no va tenir gaire
sort amb els papers que va rebre durant la seva carrera, fent menys
protagonistes del que li tocaven.
Com Harry Callaghan a Sudden
Impact,
Wilson és allunyat de la ciutat per treballar un cas d'assassinat
esdevingut
en un vall força apartada.
Allà troba l'altra protagonista una noia cega que tracta de protegir
l'autor de l'assassinat, el seu germà petit, un noi amb problemes de
comportament molt evidents. La noia,
Mary,
està interpretada per Ida Lupino, un altre actriu que mereixia
millor sort. Curiosament, malgrat que les seves pel·lícules mai no
deixaren de funcionar bé, la WB era molt reticent a donar-li papers
protagonistes potser perquè no confiaven en un dona que tenia
aspìracions diferent de les suposades.
.Treballant en petits projectes, Lupino va consolidar una carrera com
a directora
en la qual sembla que es pot incloure també aquest film del qual
dirigí una part important quan, cosa prou habitual, Ray va haver
d'agafar la baixa.
La
parella protagonista és l'atractiu fonamental d'un film que funciona
molt bé durant la major part del metratge, però que és veu
perjudicat per un final feliç poc treballat en el guió i que, per
tant, resulta poc creïble. En canvi, em va agradar molt la primera
part, la presenció de Wilson i els policies que treballen amb ell,
on s'ofereix una descripció força angoixant de l''ambient urbà on
han de treballatr. Un dels atractius més indiscutibles
del film
és la banda sonora de Bernard Herrman, la qual recorda molt el que
després anava a sonar a obres mestres com Vertigo
i
sobretot North
by Norwest.
Fou aquí de fet
on
va tenir la idea que definiria un so especial per a les pel·lícules
de Hitchcock,
la introducció de la Viola d'amore, que es deixa sentir sobretot en
les escenes de presentació del personatge de la noia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.