Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 19 de novembre del 2026

On Dangerous ground


 Jim Wilson és una mena d'entrecreuament entre Harry Callahan i Dixon Steele. Com el policia que va llançar a la fama Clint Eastwood, és un agent amb una relació conflictiva amb els seus superiors, satisfets amb els seus resultats però incapaços d'aprovar els seus mètodes. Com Dixon Steele, el guionista interpretat per Humphrey Bogart en la meravellosa In a lonely place, Wilson és un home incapaç de dominar les seves pulsions violentes. Com el mateix Steele, el Johny Logan de Johny Guitar o el Jeff Cloud de The Lusty Men, Wilson és el típic heroi de N. Ray homes que no han sabut afrontar el pas del temps, amb consciència de no haver assolit una plena maduresa i enfrontats a un destí negre i solitari, consicents de què ja no es pot tornar a casa i sense saber com trobar-ne un altre.. Jim Wilson és Robert Ryan un actor excel·lent que no va tenir gaire sort amb els papers que va rebre durant la seva carrera, fent menys protagonistes del que li tocaven. Com Harry Callaghan a Sudden Impact, Wilson és allunyat de la ciutat per treballar un cas d'assassinat esdevingut en un vall força apartada. Allà troba l'altra protagonista una noia cega que tracta de protegir l'autor de l'assassinat, el seu germà petit, un noi amb problemes de comportament molt evidents. La noia, Mary, està interpretada per Ida Lupino, un altre actriu que mereixia millor sort. Curiosament, malgrat que les seves pel·lícules mai no deixaren de funcionar bé, la WB era molt reticent a donar-li papers protagonistes potser perquè no confiaven en un dona que tenia aspìracions diferent de les suposades. .Treballant en petits projectes, Lupino va consolidar una carrera com a directora en la qual sembla que es pot incloure també aquest film del qual dirigí una part important quan, cosa prou habitual, Ray va haver d'agafar la baixa.
La parella protagonista és l'atractiu fonamental d'un film que funciona molt bé durant la major part del metratge, però que és veu perjudicat per un final feliç poc treballat en el guió i que, per tant, resulta poc creïble. En canvi, em va agradar molt la primera part, la presenció de Wilson i els policies que treballen amb ell, on s'ofereix una descripció força angoixant de l''ambient urbà on han de treballatr. Un dels atractius més indiscutibles del film és la banda sonora de Bernard Herrman, la qual recorda molt el que després anava a sonar a obres mestres com Vertigo i sobretot North by Norwest. Fou aquí de fet on va tenir la idea que definiria un so especial per a les pel·lícules de Hitchcock, la introducció de la Viola d'amore, que es deixa sentir sobretot en les escenes de presentació del personatge de la noia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.