Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 21 de novembre del 2026

Enamorada


 
    Si abans d'ahir parlàvem d'un dels protagonistes de Wild Bunch, Robert Ryan que feu possiblement en aquest film el seu treball més memorable, avui parlarem d'un altre Emilio Fernández, el sinistre General Mapache. De fet, Emilio, el indio, Fernández per a mi, era sobretot una presència habitual alls films de Peckinpah, que el va utilitzar tres vegades. Sabia pels llibres de la seva carrera de director, però com a ibèric normal, tampoc m'acabava de prendre molt seriosament això del cine mexicà. Per això dimecres va ser molt satisfactori veure per primera vegada un dels seus films clàssics del que es coneix com l'edat d'or del cine mexicà i comprovar que es tracta d'una obra de primer ordre i a més francament divertida. Es tracta d' Enamorada rodada el 1946 i protagonitzada per dos dels actors més internacionals del cine mexicà, Pedro Armendariz i la impressionant Maria Felix. Amb un reconeixement semblant dins de la industria hi és també el director de fotografia Gabriel Figueroa, col·laborador habitual de John Huston i Luis Buñuel i també responsable de la fotografia de The Fugitive de John Ford. No és obvi quin és el gènere del film. Comença semblant un film històric de la revolució mexicana però un cop sorgeix el conflicte amorós entre els dos protagonistes, un general revolucionari i la filla de l'home més ric del poble, el film gira vers la comèdia, gairebé al slapstick, i acaba en el melodrama amb un final que és un homenatge, o còpia, al al final d'uns dels més memorables melodrames mai filmats, Marruecos de Joseph Von Stemberg. Fernández es mostra capaç de realitzar una narració molt fluïda i transita amb autoritat entre tots els gèneres fent palesa la seva admiració per la manera de filmar d'Eisenstein, l'home pel qual esdevingué cineasta, i permetent-se encertades incursions en la teologia política com la reflexió que el general revolucionari fa al seu millor amic, el capellà del poble, sobre la significació política de l'adoració del reis d'orient. En aquest cocktail reeixit també cal comptar Shakespeare perquè el film es pot llegir com una adaptació molt lliure de The Taming of the Shrew i deixa un petit lloc pel musical amb l'entranyable trio calaveras (és el clip de més amunt). Ideològicament el film és congruent amb la situació d'un país on governava un partit que es deia PRI , és a dir, que volia preservar la memòria de la revolució, però tampoc pensava modificar gaire el repartiment de la riquesa i l'estructura de classes d'aquella societat. Per això el film sembla defensar a la vegada el dret dels potentats a gaudir de les seves riqueses i la dignitat dels revolucionaris, però el que jo trobo més satisfactori és que, com a la comèdia clàssica americana, el triomf de l'amor ve possibilitat per la millora de tots dos com essers humans: ell renunciant al culte a la violència i ella abandonant el seu radical i salvatge classisme.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.