Si
abans d'ahir
parlàvem d'un dels protagonistes de Wild
Bunch,
Robert Ryan que feu possiblement en aquest film el seu treball més
memorable, avui parlarem d'un altre Emilio Fernández, el sinistre
General Mapache. De fet, Emilio, el indio, Fernández per a mi, era
sobretot una presència habitual alls films de Peckinpah, que el va
utilitzar tres vegades. Sabia pels llibres de la seva carrera de
director, però com a ibèric normal, tampoc m'acabava de prendre
molt seriosament això del cine mexicà. Per això dimecres va ser
molt satisfactori veure per primera vegada un dels seus films
clàssics del que es coneix com l'edat d'or del cine mexicà i
comprovar que es tracta d'una obra de primer ordre i a més
francament
divertida. Es tracta d' Enamorada
rodada el 1946 i protagonitzada per dos dels actors més
internacionals del cine mexicà, Pedro Armendariz i la impressionant
Maria Felix. Amb un reconeixement semblant dins de la industria hi és
també el director de fotografia Gabriel Figueroa, col·laborador
habitual de John Huston i Luis Buñuel i també responsable
de la fotografia de The
Fugitive
de John Ford. No és obvi quin és el gènere del film. Comença
semblant un film històric de la revolució mexicana però un cop
sorgeix el conflicte amorós entre els dos protagonistes, un general
revolucionari i la filla de l'home més ric del poble,
el film gira vers la comèdia, gairebé al slapstick, i acaba en el
melodrama amb un final que és un homenatge,
o còpia,
al
al final d'uns dels més memorables melodrames mai filmats, Marruecos
de Joseph Von Stemberg. Fernández
es mostra capaç de realitzar una narració molt fluïda i transita
amb autoritat entre tots els gèneres fent palesa la seva admiració
per la manera de filmar d'Eisenstein, l'home pel qual esdevingué
cineasta, i permetent-se encertades incursions en la teologia
política com la reflexió que el general revolucionari fa al seu
millor amic, el capellà del poble, sobre la significació política
de l'adoració del reis d'orient. En aquest cocktail
reeixit també cal comptar Shakespeare perquè el film es pot llegir
com una adaptació molt lliure de
The Taming of the Shrew
i deixa un petit lloc pel musical amb l'entranyable trio calaveras
(és el clip de més amunt). Ideològicament
el film és congruent amb la situació d'un país on governava un
partit que es deia PRI , és a dir, que volia preservar la memòria
de la revolució,
però tampoc pensava modificar gaire
el repartiment de la riquesa i l'estructura de classes d'aquella
societat. Per això el film sembla defensar a la vegada el dret
dels potentats a gaudir de les seves riqueses i la dignitat dels
revolucionaris, però el que jo trobo més satisfactori és que, com
a la comèdia clàssica americana, el triomf de l'amor ve
possibilitat per la millora de tots dos com essers humans: ell
renunciant al culte a la violència i ella abandonant
el seu radical i salvatge classisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.