Before the devil knows you're dead

   Before the devil knows you're dead és el film amb que es van tancar el 50 anys de carrera de Sidney Lumet. Els protagonistes són dos germans, Andy i Hank. El primer és aparentment un executiu d'èxit, mentre que el segon gairebé no té on caure mort. La prosperitat d'Andy és però pura façana i en realitat, està tan necessitat de diners com el seu germà i per això li proposa robar la joieria dels seus pares, un cop fàcil que els permetrà recuperar-se i no perjudicarà als seus progenitors, perquè per això hi ha assegurances. L'atracament però no surt bé. Hank delega el treball en algú més professional que utilitza un arma de foc real. La conseqüència és la mort de l'atracador i la de la mare, no podent endur-se res. Tot i que en principi ningú els pot relacionar amb el robatori, el pare trobarà un vincle quan acudeixi a un antic conegut, perista, al qual el fill gran li havia anunciat que li proporcionaria material aviat. La venjança del pare és implacable.

Lumet explica aquesta història de manera no lineal en el temps i amb la tensió que havien caracteritzat els seus millors treballs. Es recolza en un repartiment de gran qualitat: els dos germans son Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke, el pare és Albert Finney i tanca el grup familiar Marisa Tomey, esposa del germà gran i amant del germà petit. Potser allò que em resulta més interessant és la comparació amb el film que obria la carrera de Lumet; twelve angry men, potser el més recordat dels seus títols. El film protagonitzat per Henry Fonda certament no tenia res de nihilista. Allò que s'escenificava era el triomf del diàleg, cosa que vol dir de la democràcia en el sentit més pur del terme. Personatges antagònics socialment construïen un discurs acceptable des del respecte a uns valors fonamentals. L'univers de aquest darrer film és un univers del tot anòmic, on els personatges no poden practicar res el diàleg, no tenen gaire a dir-se i són capaços de relativitzar o treure importància a un fet tan horrorós com haver mort la pròpia mare. La importància dels diners anul·len qualsevol mena de sentiment moral. Possiblement com extrem i final tots dos films són del tot coherents amb la trajectòria de Lumet, un dels cronistes de la decadència americana més lúcids i compromesos.