Monkey Bussines de Howard Hawks

     Monkey Bussines és la darrera comèdia que va rodar Howard Hawks amb Cary Grant. Grant fa aquí un registre semblant al de Bringing up Baby, tornant a interpretar un cientific, en aquest cas un químic. Barnaby Fulton és un home obsedit quasi patològicament amb el seu treball, cosa que repercuteix en el seu matrimoni amb Edwina (Ginger Rogers), relació força refredada. El seu objectiu és crear un elixir que permeti el rejoveniment i no acaben de reeixir. Un vespre un dels ximpanzés utilitzats com subjecte experimental surt per atzar de la gàbia i jugant amb els productes químics fa una barreja que té l'efecte recercat per Fulton. L'elixir acaba al dispensador d'aigua freda i primer Barnaby, després Edwina i finalment tots dos acaben sentint els seus efectes. Primer Barnaby esdevé, psicològicament, un jove de vint anys, Edwina encara es farà més jove i finalment tots dos retrocediren a la seva infància. Cadascuna d'aquestes transformacions generarà situacions cada cop més caòtiques

    Menys contundent que les altres grans comèdies de Hawks perquè li costa una mica arrencar, en els seus millors moments, que són molts, recupera l'esperit anàrquic i antiintel·lectual de Bringing Up Baby. En totes dues l'eina més important és el treball de Cary Grant, però en aquest film està acompanyat per un repartiment molt eficaç: la ja esmentada Rogers, una gran actriu de comèdia, el característic Charles Coburn fent amb estil l'enèsima variació sobre el personatge del vell verd obsedit amb una sercretària que no pot escriure a maquina, cosa que ell justifica dient que "qualsevol pot escriure a maquina", interpretada per Marilyn Monroe. Hawks es riu dels intel·lectuals, de la gent seriosa en general i es mostra força escèptic amb la consideració ideal de la joventut. Com afirma Wood en un article de fa anys, Bannaby i Edwina no tornen a ser els joves que eren sinó els joves que potser havien desitjat i no s'havien atrevit a ser. El problema de la felicitat humana no serien els anys , l'envelliment, sinó la nostra facilitat per justificar tota mena mena d'autorepressió, altrament dit, la manca de lucidesa.