In Cold Blood

     Richard Brooks fou un director que va fer sempre pel·lícules interessants i d'una indubtable honestedat intel·lectual i moral, però amb In Cold Blood va anar més enllà aconseguint una de les millors pel·lícules americanes dels seixanta i un film que no és exagerat qualificar d'obra mestre. El punt de partida era la novel·la de Truman Capote que és potser la més reconeguda del seu autor. Això no és però necessàriament un avantatge. Recordem que Hitchcock triava deliberadament novel·les no gaire bones per a no comprometre la seva llibertat com a autor. A diferència de l'altre film super popular extret de l'obra de Capote, Breakfast at Tiffany's, l'autor acceptà bé el treball de Brooks i només es va queixar d'alguns problemes referents a l'anacronisme d'alguns objectes (la guitarra que sempre du un dels assassins Perry no existia al 1959 quan es suposa que té lloc l'acció)

    In cold Blood explica la història d'un assassinat esgarrifós on moren els quatre membres d'una família extremadament normal a mans d'una parella d'ex-convictes que creuen que hi ha una caixa forta plena de diners a la casa, cosa que no era el cas. Veiem els preparatius del crim, la fugida dels assassins que no tenen gaire on anar, la investigació d'una policia, desorientada per la falta de pistes i de mòbil però que podrà resoldre el cas amb la confessió del presidiari que es va empescar la història de la caixa forta, el judici, l'assassinat de la família (omès per tant fins gairebé el final del film) i finalment l'execució dels dos autors del crim.

    Brooks imposa des del principi un ritme molt àgil, basat en un muntatge que utilitza els objectes com ponts d'unió entre les escenes. Personalment penso que és el seu treball de direcció més brillant, però a més va tenir col·laboradors excel·lents. El primer, Quincy Jones que va fer el seu millor treball cinematogràfic adequant-se perfectament al ritme de les imatges. No menys extraordinari és el treball del director de fotografia, Conrad Hall obtenint imatges tan inoblidables con la del reflex de les gotes de pluja a la cara d`un dels assassins fent un efecte de pluja. I finalment dues interpretacions extraordinàries tant de Robert Blake, Perry l'home traumatitzat, com de Scott Wilson, Hitchcock el bon noi americà totalment amoral. De fet, cap dels dos va tenir mai l'oportunitat de fer treballs a la mateixa alçada.

Pel que sento, ara estan de moda els anomenats "true crimes" i en aquest sentit el film podria ser el pare de tot el gènere. De fet, els assassinats no estan rodats en estudi sinó al lloc del crim real. Més enllà d'aquest fet, el film sembla un al·legat honest i enraonat contra la pena de mort. L'assassinat dels Clutter és terrible però no ho és menys l'execució dels dos homes i tan inútil és l'una com l'altra, com ens fa notar el personatge del periodista Jensen interpretat per Paul Stewart (l'únic que no és al llibre i òbviament representant del mateix Capote). Potser però el moment més clar en aquest sentit es quan Hitchcok es manifesta d'acord amb la seva execució per una qüestió de coherència existencial: l'execució és un acte de revenja i ell s'ha revenjat tota la vida