La Raonabilitat de l'escepticisme (una commeració en l'aniversari de la mort de David Hume)

    Avui, 25 d'agost, fa 250 anys que va morir David Hume a la seva ciutat natal d'Edimburg. Avui és també el dia que surt a la venda el meu treball sobre aquest autor que té el títol de David Hume: la razonabilidad del escepticismo. Editat per Arca21 es pot adquirir des d'avui a Amazon i ben aviat sortirà la versió en Kindle. Avui es clou doncs un procés que ha durat més de quinze anys, des de que vaig rebre l'encàrrec de fer una monografia sobre Hume per a una col·lecció que volia editar una sèrie dedicada als filòsofs més importants en llengua catalana. Tres anys després de l'encàrrec el llibre estava enllestit, però el projecte editorial va fer fallida. Els intents, no gaires, de trobar una sortida per a la publicació foren infructuosos i la veritat és que jo havia assumit que el treball mai no veuria la llum. En quinze anys, però, les coses han canviat molt i certament ara el filtre que suposaven les editorials té un caràcter menys decisiu. Han aparegut noves possibilitats que jo no no tenia gaire presents, però aquí han resultat decisius el suport i l'encoratjament dels meus amics Ramon Macià i Joan Albert Vicens, els quals mai no han acceptat el que jo pensava, que era alguna cosa així com ser un ex-autor, altrament dit, que ja havia passat el temps en què tenia alguna cosa a dir.

    La presentació d'aquest text ha implicat en primer lloc la traducció des de la llengua catalana que s'ha endut molt temps del que havia calculat. Gairebé dos anys han passat des de que vaig començar la traducció fins ara. No ha estat pas un treball que m'hagi fet particularment feliç. He aprés coses, però, de les que no era conscient. Una és que després de tots aquests anys em sento ja més familiaritzat amb el català que no pas amb el castellà, tot i que el meu vocabulari en la segona llengua és sense dubte més ampli. La pràctica d'aquestes dècades ha fet que la meva redacció sigui més fluent en la llengua de Pla. Aquest esforç s'hagués simplificat molt sense dubte publicant el llibre en la seva versió original. Però, deixant de banda les amargors polítiques i socials que hem viscut en aquests tristos anys, com escrivia poc després de la meva jubilació, crec que l'única justificació consistent per a escriure, com deia K.G, Armstrong és ajudar a la transformació espiritual de la gent. No crec que aquest llibre pugui aspirar a tant però si potser a ajudar, a trobar noves claus d'interpretació, als que es preocupin per la filosofia de Hume o per extensió dels altres autors del període i en aquest sentit la universalitat del castellà constitueix un argument concloent, en contraposició al fet que la batalla començada fa quaranta anys amb la refundació de la SCF pel moment s'està perdent.

    També he aprés una mica sobre l'acceptació de les meves limitacions. Tot el temps de revisió no l'he viscut de manera gaire agradable. Se m'ha fet llarg potser perquè tot plegat 15 anys són molts i també per alguna dimensió no gaire elogiable de la meva personalitat, presa per acabar i passar a una altra cosa, que no sabia, ni sé, quina és. Sense dubte, m'agrada escriure, però en el sentit més primari i immediat del terme. Si un escriptor és algú que escriu per a publicar, jo no en vull ni puc ser-ho. Com deia Monzó el secret d'escriure bé és rellegir el que has escrit moltes vegades i a mi els meus escrits després de la primera redacció m'interessen molt poc. No sé si mai he escrit bé. Alguna vegada, gent que no tenia cap relació personal amb mi i sí una certa autoritat, m'havien dit que sí, però potser he perdut aquesta capacitat. Més clarament i per moltes causes, algunes compartides amb la majoria de la humanitat, la meva capacitat de posar atenció es quan més va, més feble, cosa que tampoc ajuda. Potser però hi ha una raó més metafísica pel meu desinterès: no tenir cap mena de ganes de ser ningú segurament és incompatible amb l'aspiració a escriure bé, sempre associada amb la idea de ser algú, en aquest cas un escriptor. Tanmateix si es publica un llibre, la moralitat mínima exigeix l'esforç per fer-lo intel·ligible. Jo he fet el que he pogut, però potser més decisiu en aquest sentit ha estat el treball de J.A. Vicens que ha assumit la lectura i la correcció de l'original. No tinc paraules per explicar el meu agraïment per la seva generositat, sense la qual la lectura del llibre hagués resultat molt més feixuga.

    També hi ha motius, però, per a la satisfacció personal. Fa trenta anys vaig presentar una tesi doctoral sobre la primera meditació cartesiana i la seva recepció, que era fonamentalment un projecte de treball. En les seves línies generals, aquest projecte, repensar la tradició moderna des del conflicte entre les filosofies de la totalitat i les oposades a aquesta concepció, no ha estat realitzat. Era un projecte per a un bon filòsof professional, cosa que jo no he estat. Aquest llibre però és una contribució a aquest projecte i una continuació de la tesi; el diàleg amb Descartes és present arreu del llibre perquè l'escepticisme moderat que finalment defensa Hume és una variació, amb diferències certament significatives, del camí cartesià.

    Escriure aquest llibre va suposar que durant uns quants anys, els textos de Hume i els dels seus estudiosos van formar la major part de la meva dieta espiritual. No sempre és fàcil mantenir una distància intel·lectual que tanmateix cal esforçar-se en mantenir. En el cas de Hume, hi ha més el perill addicional de què l'escepticisme es pot entendre com una invitació a la passivitat, cosa molt perillosa quan habitem un mon que es cau a trossos. Tanmateix, el nucli del missatge de Hume em sembla del tot vàlid i pertinent: la necessitat de desconfiar de la veritats que es presenten com naturals. No estem doncs gaire lluny de la meditació cartesiana. L'actitud que ell adoptà contra la barreja de filosofia racionalista i teologia cristiana que es feia passar com saber, es precisament la que avui ens cal envers pseudo-ciències com la teoria econòmica moderna o les anomenades ciències de l'eduació. No és gratuït que algú com Einstein es declarés, aquest sí, humià, perquè cap obra com la de Hume explica millor que és la ciència: la pràctica sistemàtica i conseqüent de l'escepticisme, allò que la ideologia no es pot permetre.

    L'elecció de la foto de la portada del llibre, com quasi tot a la vida, és fruit de l'atzar però estic satisfet perquè trobo que és un imatge que diu molt. D'una banda presentant-nos Hume enfront de la catedral d'Edimburg, el lloc de culte més important de l'església escocesa que havia estat la seva original i també el poder al qual sempre estigui enfrontat. L'obra de Hume si és alguna cos, és filosofia de la religió. Un altre tema és que la temàtica iniciada no tingui gaire continuació a la seva esfera cultural i sí en canvi a la germànica. Quan parla d'altres coses la reflexió sobre la religió segueix sent el referent últim, cosa que no ajuda a veure les lectures imposades pels manuals. En aquest sentit he volgut seguir la línia que des de la influència de Jordi Sales, he mirat de seguir sempre: prescindir de tot allò que et fa veure l'obra des d'una perspectiva i uns interessos que no és la del l'autor, ni la del lector, cosa ben clara quan presentem un Hume dedicat a una cosa, per ell inconeguda, anomenada teoria del coneixement.

    També m'agrada el fet que Hume aparegui vestit com un senador romà, cosa del tot ajustada a la seva perspectiva moral. Ell va viure el temps del debat entre antics i moderns. Com diu el peu de l'estàtua és un il·lustrat, però la seva versió de la il·lustració no s'identifica simplement amb el progrés, sinó amb una subtil dinàmica on es combinen el progrés i la recuperació d'allò valuós del passat, entre el que indubtablement hi havia de ser l'ètica dels antics. Hom ha parlat de la ridiculesa per anacrònica d'aquesta representació. És difícil de negar, però també oportuna perquè una certa ridiculesa, sense cap mena de dubte, és inherent a l'activitat filosòfica.

    No es pot apreciar però el peu de l'estàtua defineix també Hume com un ciutadà del món. La seva vida hagués estat més fàcil si hagués optat clarament per ser whig o per ser tory, per ser un bon escocès o ser un bon anglès. Tenia clar, però, que qualsevol d'aquestes adscripcions feia impossible la independència del pensament requerida per a la seva vocació. Aquesta idea està expressada amb el títol, evidentment relacionat amb l´últim llibre de Locke; la raonabilitat del cristianisme. Per Locke, un cristianisme, entès a la manera dels latitudarians és a dir clarament minimalista, era el fonament ferm que podia sostenir la societat britànica i deslliurar-la de les guerres civils, viscudes a meitat del segle XVII. Per Hume aquest fonament mínim ja no pot ser el cristianisme i no per tant per cap problema específic inherent al cristianisme, que en pot tenir però no son essencials en aquest cas, sinó perquè en un mon ample, ja no haurien de caldre apel·lacions a una revelació que en el fons és una manera poc subtil de justificar la supremacia d'un grup. Una lliço ben elemental però que encara no ha estat entesa.