Parlar d'educació seriosament

 

        Cal parlar d'educació seriosament. Per parlar seriosament  no hem de prendre com a punt de partida afirmacions falses o, si més no, afirmacions discutibles que només basant-nos en la coincidència dels nostres desigs prenem com axiomes. Una d'aquestes afirmacions és que els pares estan preocupats per l'educació dels seus fills. La meva experiència no em permet corroborar-lo. Deixo de banda el cas no majoritari, però tampoc infreqüent, de pares que simplement no es preocupen prou dels seus fills, una tendència creixent en una societat progressivament més individualista. En general, allò que em sembla majoritari són pares preocupats per la titulació dels seus fills, és a dir pels efectes de l'educació però no pas per l'educació en si mateixa. Evidentment molt poca gent ho reconeixerà perquè a ningú no li agrada ser tan incorrecte ni posar-se en contra de l'opinió dominant. Tampoc fa cent anys aquí quasi ningú es deixava de proclamar catòlic, però creure era una altra cosa. Aquest fenomen en tot cas és d'una gran utilitat per les nostres oligarquies, el poder de les quals en depèn de la manca d'educació general. La recepta és abstenir-se d'educar ningú però "titular" a tothom. Fa trenta anys això era una estratègia una mica maquiavèl·lica, però ara ja és una realitat consolidada, bàsicament perquè una bona part del professorat comença a ser ja gent que només ha titulat.