Parenostre

 Assisteixo a la preestrena vilanovina de PareNostre el film de Manuel Huerga sobre els dies de 2014 on es varen fer públics els comtes de la família Pujol a Andorra i l'antic molt honorable confessà les seves irregularitats fiscals. Hi va assistir el director amb el guionista, Toni Soler, junt amb figures locals com l'Alcalde de Vilanova, Juan Luís Ruiz, o el diputat Francesc Marc Alvaro, després es feia un col·loqui però jo me'n vaig anar a sopar. Jordi pujol és Josep Maria Pou, una elecció evidentment no propiciada per la semblança física, però el criteri de Huerga, que jo crec encertat, ha estat en posar per sobre la solvència dels actors, refiant-se del seu treball. Al capdavall, tots tenim molt clares les imatges dels protagonistes de la història. Seguint aquest criteri hi són també Carme Sansa (Marta Ferrusola), David Selvas (Artur Mas), Alberto Sanjuan (el rei emèrit) o Pere Arquillué (Jordi Pujol Ferrusola).

    De tot el film el que indiscutiblement més m'ha agradat ha estat el treball de Pou, veritable fonament de la pel·lícula, doncs potser el 50% dels plans són primers plans de Pou, que ha mimetitzat molt bé la gestualitat pujoliana. La narració flueix fent un recurs freqüent dels flash-backs, (i recordem el que deia Hawks d'aquest recurs narratiu) amb un moment clar d'abús que és l'escena al·lucinatòria viscuda al passadís del pis de General Mitre que no em va agradar gens. El contingut del film no em va entusiasmar i em va semblar massa presoner del mite del gran home que es va anar construint des dels anys vuitanta sustentat pel raonament falaç de que som una nació perquè tenim història pròpia i tenir historia pròpia requereix tenir grans figures històriques. La narració de Soler sempre assumeix la versió del mite fabricada pel propi Pujol i explica els fets de manera que els més creients poden mantenir-se a la il·lusió que substancialment estem enfront d'un muntatge de l'estat espanyol. Tot i no ser un gran seguidor dels diaris, la veritat és que Soler no aporta res de gaire nou als fets coneguts i omet coses que també han estat publicades com que la tensió entre el matrimoni Pujol Ferrusola tenia altres causes més enllà de la despreocupació del pare a la criança. De l'avi Florenci només es diu que era molt treballador i molt honrat. No tothom pensa el mateix. A mi em sembla que no podem oblidar el fet que Pujol fou un símbol antifranquista, però també algú que va poder fer política perquè tenia diners i l'origen d'aquests diners no era, ni de lluny, aliè al franquisme. Aquesta és la mena de coses que cal entendre per entendre Catalunya.

     Potser l'elecció més partidista es triar a Silvia Abril,com a la núvia, des de la perspectiva moral de gent com Ferrusola seria "la querida", de Jordi Pujol jr., es a dir la protagonista amb Alicia Sanchez Camacho d''aquell dinar famós a la Camarga. La tria d'aquesta actriu i el registre amb que ella interpreta el personatge denoten la intenció dels autors. L'escena que té amb Arquillué és del nivell de la seva performance a Eurovisió amb allò del "chiquiliquatre". Jordi Pujol jove és Marc Rius, l'actor de la calòrica, un dels millors còmics del país. Ningú no ho diria perquè aquí no es deixa cap lloc a la comèdia. Potser pels interessats als personatges l'escena que em sembla mes veritable és la conversa de Pujol amb Mossèn Ballarin, interpretat per Lluís Soler, a Gòsol, on el capellà insinua que la dedicació als ideals sovint no és més que la més refinada forma d'egolatria i, afegeixo jo, l'egòlatra que no sap això, és la figura més propera a ser considerat un desgraciat, pensar-se com a protagonista d'una tragèdia quan l'obra que estàs representant és poc més que un vaudeville. Dit altrament, sense que s'hagués llavors publicat res, Boadella ho veia tot molt més clar.