Key largo

        Després del seu treball com a documentalista a la segona guerra mundial John Huston va trigar tres anys a estrenar un film, però fou de manera doble. En 1948 estrenà The Treasure of Sierra Madre i Key Largo; molt més mítica la primera, parlaré avui de la segona que en el seu moment funcionà bé i era un dels títols habituals del repertori de cine negre als cines del cercle A fa quaranta anys. Key largo explica la història d'un ex-combatent desenganyat, interpretat per Humprey Bogart, que arriba a un hotel dels Cayos de Florida per veure la família d'un camarada mort i es veu obligat a enfrontar-se amb la banda de Johny Rocco un gangster deportat que ha tornat clandestinament als Estats Units per passar moneda falsa. El guió està signat pel propi Huston i Ricard Brooks basat en una obra teatral de Maxwel Anderson. De fet, l'origen teatral del film és molt evident, tot i que els autors van voler donar un enfocament liberal a una obra que tenia una orientació ideològica oposada. Vista a hores d'ara el film es sosté per l'agilitat dels seus diàlegs i unes interpretacions molt convincents en un repartiment del tot solvent on per sobre de la mítica parella de Bacall i Bogart que treballaven junts per quarta i última vegada, hi és Edward G. Robinson com a gangster i el sempre magnific Lyonel Barrimore, el pare del soldat mort, que és la veu de la integritat moral però està confinat a una cadira de rodes. L'actriu però premiada amb l'Oscar fou Claire Trevor , l'amant alcoholitzada i maltractada de Johny Rocco fent una composició de molt lluiment. Key Largo pretén ser però un film polític amb la intenció d'expressar el desencís creat per la sospita de que les bones intencions amb la que es justificà la guerra quedarien en no res, allò que era estem comprovant novament: la política exterior i bèl·lica americana no té res a veure amb comrpomisos ideològics. Un observador agut com James Agee assenyalava que aquesta intenció no acabava de quedar ben expressada perquè era possiblement excessiu pensar que els gangsters que s'havien enriquit amb la prohibició podien representar tot el que no funcionava al país, doncs no deixaven de ser un poder marginal. Tot i que entenc la crítica d'Agee, que hagués volgut un film més obertament polític, em sembla que Brooks i Huston no anaven tant desencaminats quan recordem que gent com Johnny Rocco, o Lucky Luciano, tot i ser deportats estigueren a la campanya italiana després del 43, com "assesors culturals". (curiosament és a Italia on va lluitar el personatge de Bogart i on feu els seus documentals John Huston, potser Huston coneixia aquest fet, però en tot cas tampoc ho podia explicar) Per dir-ho amb una altra referència cinematogràfica, la ingenuïtat de Kay (el personatge de Diane Keaton a The Godfather) quan pensa que hi ha una gran diferencia entre la família del seu futur marit i els polítics que surten als diaris és una il·lusió insostenible. El video de més amunt és el final que Huston va rodar i volia per la pel·lícula. Les diferències són importants. A la versió convencional Bogart dispara únicament dues vegades, mentre que aquí podem parlar d'una execució. El film acaba aquí i no hi ha trucada amb Bacall ni la imatge de Bogart navegant fins la costa, és a dir, s'omet l'engany i la consolació a l'espectador, doncs Bogart rep un tret al ventre al començament de la lluita amb els gangsters necessàriament mortal.