Mulholland drive

     Feia bastants anys que no reveia Mulholland Drive, cosa que vaig poder fer l'altra tarda, de fet, era el primer de film de Lynch que tornava a veure des del seu traspàs. Un dels meus pocs escrits que no eren del tot gratuïts és un que vaig fer sobre aquest film i d'altres a Transversal (me'l van pagar que com sàvia prou bé el Dr. Johnson és l'únic motiu seriós que justifica l'escriptura). des de llavors el film ha guanyat prestigi i en algun lloc (que no tinc ganes de comprovar) l'assenyalàvem com la millor pel·lícula del segle. Podria ser veritat, el que sí tinc clar és que frueixo com cap altra veient-la. Evidentment la presència de Naomi Watts i Maria Elena Marques és un motiu potent, però sobretot el plaer ve donat per deixar-me dur per les seves imatges, per l'exercici de potència creadora desplegat per Lynch que no et permetia mai sospitar qué vindria després. La veritat és que tot i entendre l'interès de fer disquisicions sobre que significa la caixa blava o que, com jo feia quinze anys, des del film es pugui reflexionar sobre la dissolució de l'objectivitat narrativa o la dissolució del subjecte (suposant que siguin realment dues coses diferents) finalment la contemplació en el més mer sentit del terme és prou per pensar que les dues hores passades han estat del tot aprofitades.