Més sobre la Curva España

 

Com que vaig parlar l'altre dia sobre el tema de la curva España em sembla que val la pena difondre el que explica, aquí, l'autor d'aquest bloc, una persona em sembla prou fiable. Això que ens explica el captaire potser no qüestiona la foscor que envolta la mort de l'enginyer. (l'accident té un punt d'inversemblant però el mateix passa amb els relats alternatius basats en la col·laboració del xofer) Veient l'obra queda clar en qualsevol cas que no existeix cap mena de motiu per pensar que l'enginyer defensava el pas per Verin i que sembla evident que enlloc del món, els trens pugen i baixen per les valls sinó que miren de no canviar gaire de cota.

Gli ultimi giorni dell'Europa

 

Gli ultimi giorni dell'Europa és el tercer dels llibres que Antonio Scurati ha dedicat a la figura de Benito Mussolini. No continua l'anterior sinó que abasta des de maig del 38 fins al 10 de juny de 1940, és a dir, des de l'inici de la crisi txeca i la gestació del pacte d'acer fins a l'entrada d'Itàlia a la guerra. L'esquema i la tècnica és el mateix que als dos llibres anteriors: la recreació per Scurati de moments claus i la inserció després dels documents reals que li serveixen de font. El tema central és òbviament l'entrada d'Itàlia a la guerra. El Mussolini del llibre és ja una figura molt a prop del patetisme. La seva trajectòria i sobretot la seva retòrica li obligaven a entrar en una guerra que el seu país no tenia mitjans per lliurar, ni de fet tampoc cap desig Finalment la decisió fou sobretot el fruit de la por; una doble por, d'una banda, que no li toqués res en el proper repartiment del món i el recent imperi (conquesta d'Absinia 1936), de l'altra banda, la por a que una pretensió d'independència no acabés provocant una invasió alemanya d'Itàlia. La política feixista fou prou exitosa com per acabar tenint les dues coses: la invasió alemanya i la pèrdua completa de l'imperi.

Al llibre hi ha un altre figura important la del seu gendre i també ministre d'exteriors (fets òbviament connectats causalment ) italià: Galeazzo Ciano. Ell tenia una concepció més clara dels perills i cap simpatia pels alemanys (els quals tampoc se l'estimaven gaire), tendia més aviat a ser filoanglès, però no tenia ni personalitat, ni empenta, ni força en el partit feixista per impulsar una política contraria al seu sobre. Jo, però m'he interessat especialment per dos personatges del llibre diguem-ne secundaris: el primer és el de Renzo Ravenna, podestà (és a dir cap de l'administració i del partit feixista) a la ciutat de Ferrara. Ravenna era un gran admirador de Mussolini, un feixista de primera hora i tanmateix, un governant caracteritzat per l'eficàcia i la honradesa. El seu problema és que era jueu. Mussolini el 32 havia afirmat en un article que no existia problema racial a Itàlia, però després del pacte d'acer promulgà unes infames lleis racials que, de fet, anaven més enllà de les de Nuremberg, tot i que sense fer excessos retòrics ( Mussolini de fet, tornà a publicar un article el 1938 justificant les lleis racistes però no el va signar). El llibre te un com un dels seus fils, el seu progressiu bandejament social, en el seu cas, especialment amarg. L'altre personatge també és de raça hebrea: Margheritta Sarfatti, la rica heretera que fou amant de Mussolini, la persona que definí la seva imatge pública i la inspiradora de la política cultural i artístics del primer feixisme, però també una dóna envellida que només fa nosa quan ja no pot fer servei i que acabarà exiliant-se als Estats Units

Austràlia

 El Flyhard és un teatre de butxaca, 50 espectadors tirant llarg, al carrer d'Alpens, al barri d'Hostafrancs a vuit minuts de casa meva. Hi vaig un vespre a veure Austràlia una obra d'Israel Solà, un dels actors de la calòrica, una de les companyies més interessants del país i possiblement la més divertida. L'obra és una road movie de tres germanes catalanes que es reuneixen a Austràlia on viu la mitjana, que li ha demanat un ovul a la germana petita per poder ser mare. El retrobament de les tres germanes narrat per la petita , l'eix de la història i la narradora, és el nucli de la ficció que m'ha semblat ben escrita, amb un bon equilibri entre molts moments de fina ironia i una reflexió d'una certa amargor, sobre el significat de la noció de família i de la dificultat que tenim, com a gent que no fa tant estàvem sobre els arbres, de fer-nos amb formes culturals que suposen la modificació de coses que fins ara eren merament naturals, com ara, la maternitat. Les tres germanes són cadascuna a la seva manera, tres exponents de la dificultat de la situació femenina en el nostre temps i totes tiren endavant amb una forma u altra d'amputació dels seus desitjos d'allò que en el fons seria la seva naturalesa. El problema és que cadascuna d'elles opta per una amputació oposada a la de les altres i això constitueix un fons de tensió evident. El teatre de petit format té l'avantatge de la proximitat i aquí no fou una excepció. La direcció i el moviment escènic fou molt àgil i molt sobri. El públic era molt jove i això en aquesta ciutat és bastant excepcional pel que estic veient últimament.

The king of Comedy

 Veig un vespre a casa The King of Comedy . Feia molts anys que no la veia, però no la tenia gens oblidada o de fet, no prou, per no adonar-me'n de tot el que els autors de Joker van poden treure d'aquest film. Tots dos expliquen la història d'un aspirant a comediant (monologuista) amb poques possibilitats d'èxit real i enlluernat per la figura d'un triomfador. El paper de Robert de Niro a Joker es correspon amb el Jerry Langdorf interpretat per Jerry Lewis, el qual feu una interpretació del tot allunyada del seu personatge fílmic, d'una manera completament sòbria i continguda. Robert de Niro és aquí en canvi l'aspirant a la glòria, Rupert Pumpkin. En el seu temps el film fou un fracàs absolut. Vist ara és difícil pensar en un film més profètic, doncs el culte a la fama que la pel·lícula ens mostra com una patologia ha esdevingut ara la nostra normalitat. La pel·lícula reflecteix un moment on la iniciativa en el mon audiovisual la tenien les grans cadenes, les que emetien de costa a costa, i imposaven arreu una mateixa línia de mediocritat, Avui la multiplicació de les opcions implica la multiplicació exponencial de la mediocritat. Scorsese pensava que De Niro havia fet amb Rupert Pumpkin la millor interpretació entre totes les seves col·laboracions i no exagerava gaire. Menys recordada que la seva predecessora, Ragging Bull, resulta menys impactant visualment però la seva narrativa no és menys eficaç i com al film sobre Jake la Motta tot gira sobre un personatge pel que resulta difícil sentir cap mena de simpatia.

Curva España

 Curva España és el darrer espectacle del grup gallec Chevere que aquests dies es representa al teatre lliure. Ells parlen d'una obra cinoescènica , en la qual veiem representació en el sentit usual del terme, la filmació d'aquesta representació en vídeo a l'escenari, vídeos on es pregunta a la gent de la zona de Verin, on tingueren lloc els fets, pels seus records sobre el fet explicat a l'obra, la mort de l'enginyer España en un accident de circulació el 1927, i fins i tot una recreació brillant d'un episodi fictici de l'A fondo de Joaquin Soler Serrano amb la filla de l'enginyer, que fou la vicepresidenta del congrés de diputats Maria Victoria Fernández-España. La font última d'inspiració són els documentals sobre crims reals. Parlem doncs de la mort de l'enginyer España que estava dirigint la construcció d'un trajecte ferroviari, pel qual es decidí l'opció més cara i més perjudicial per a la gent, però també de la mort d'una Espanya possible, deslliurada del caciquisme i construïda pensant en els seus ciutadans. El joc amb tota la multiplicitat de formats és, sense dubte, el millor de l'obra. Els dos actors protagonistes (Patricia de Lorenzo i Miguel de Lira)són també extraordinaris. El text obre una reflexió necessària sobre com es construeix la història oficial i allò que hi ha darrera d'expressions com la de l'Espanya buidada que no són la conseqüència de cap destí ineludible. El públic rigué molt amb alguns acudits contra l'Espanya canyi, però no estic segur que en el fons el punt de vista gàllec sigui ben bé coincident amb l'antiespanyolisme nostrat. Els gallecs sí tenen motius reals per pensar que han estat una mena de colònia.

Las cosas que perdimos en el fuego

Per recomanació del meu amic Juanma demano a la biblioteca un llibre de contes de l'escriptora argentina Mariana Enríquez, las cosas que perdimos en el fuego. La recomanació és del tot encertada. Tots els contes són bons i alguns extraordinaris com, per exemple, el que obre el llibre, el niño sucio. Als anys de la meva formació els autors de contes argentins foren claus, Borges i Cortazar. Enríquez recorda més al segon doncs fa una combinació entre una ambientació de caràcter costumista i una inspiració d'orientació fantàstica. De fet, els contes sovint estan molt a prop, en molts casos són definitivament, contes de terror. Però les fonts d'aquest terror són essencialment les nostres patologies socials, la nostra indiferència envers la pobresa aliena, el pes d'un passat irredimible, les dictadures llatinoamericanes de finals del segle passat i les neurosis personals de cadascun de nosaltres mancats tan sovint de criteris per dirigir les nostres emocions.

 

Tornant sobre la sanitat pública

 

Des del dia 6 he passat la major part del temps a l'hospital públic del Garraf. Sembla ser que no ha estat finalment res greu i que el dilluns li donaran l'alta a ma mare, més que pel fruit de cap diagnòstic encertat (de fet, com a tenir-ne, no en tenim cap) per la teoria exposada per Josep Pla a les notes del capvesprol, segons la qual els dolors com venen se'n van, sobretot a edats tan avançades com les que estem parlant. Amb poca cosa a fer, fora de fer-li companyia a ma mare, reflexiono sobre el deteriorament de la sanitat pública cada cop més evident. Molts pocs dies abans havia llegit aquest article. No hi estic d'acord en algunes coses, jo he vist un gran esforç d'un personal sanitari que és òbviament insuficient, però sí en la seva idea central: ningú no vol ser gent. La malaltia la vivim sempre com un afer individual, íntim i el punt de vista dels que hi treballen difícilment pot acomodar-s'hi. Una altra tema és que si la capacitat de sentir empatia amb els altres disminueix en general, el personal mèdic no en podrà ser una excepció. Les noves generacions si en tenen alguna formació humanitària seria la que rebin a l'institut, així que com deia un savi alemany expressant-se en castellà "ya no hase falta hablar mas". i Si algú en vol parlar li remeto al llibre d'en Sitges-Serra

En tot cas és evident que els que remenen les cireres a l'àmbit de la sanitat tenen una feina molt més difícil que els d'educació. La gent que va als hospitals no es conforma amb un certificat, ni que estigui signat per tot un equip mèdic, de la seva salut. La solució adoptada en educació no val. La gent es refia més de les seves sensacions que de la saviesa de l'administració. Potser seguirem progressant i algun dia les ciències socials trobaran solució a aquest problema, com ja s'ha fet a les ciències de l'educació.