Turisme londinenc

A Londres, com és habitual, vaig aprofitar per veure exposicions. Quatre en quatre dies, promig ben raonable.  Les dues primeres foren a la National. Una d’ells era sobre La verge de les roques de Leonardo. De fet, aquesta era l’única obra exposada i les quatre sales oferien informació per veure l’obra. En una primera sala, se’ns presentava la  visió de Leonardo sobre la naturalesa, en una segona la investigació efectuada l’obra que ha permès constatar les variacions amb la primera estructura pensada per Leonardo, una tercera on se’ns introduïa a la seva concepció del clarobscur i l’última on era el quadre en mig d’una representació virtual de tot el conjunt projectat que mai no fou finalment realitzat.  Penso que aquesta és possiblement l’exposició ideal,  doncs no té gaire sentit intentar mirar més d’una obra en una tarda. El fet, però, és que encara no soc classe ociosa i hauré de seguir amb les convencionals, com la que ofereix la mateixa Gallery sobre Gauguin com retratista.  Aquest gènere fou conreat pel pintor francès en tots els moments de la seva carrera amb resultats de vegada excel·lents, però el que més ha quedat en la meva memòria d’allò exposat foren els gira-sols que en un homenatge tardà al seu amic Vincent va pintar al final de la seva vida ( de gira-sols no  n’hi ha a la Polinèsia, així que va fer portar les llavors de França per fer-les créixer ell mateix). 

La Tate Britain feia la retrospectiva més ample des de fa moltes dècades del treball de William Blake.  Quan estudiava estètica a la facultat, Blake m’havia interessat  molt.  Durant anys no hi ha havia pensat, però l’exposició ressalta la importància de la seva figura, completament original dins del panorama del seu temps i decisiva per crear la noció estètica més important de l’art sorgit amb el romanticisme, la noció de sublim. Finalment el museu d’història de la ciutat, feia una exposició sobre el cinquanta aniversari d’un dels discos més importants de la història de la música pop, el London Calling de  The Clash. Una exposició petita, només una sala, però amb molta informació sobre  l’exit i algunes materials com una guitarra destrossada després d’un dels concerts. Per cert, els Clash eren del barri on és l’instiitut espanyol, North Kensington, tot i que l’ambient dels setanta havia de ser molt més dur que quan jo hi vaig treballar.

Vacances i cine

Les vacances em van doner per veure cinc pel·lícules ben diferents.  Una d’elles The Florida Project la veig per motius de feina, doncs a final de mes la veuré  a Sitges amb els meus alumnes de Sociologia. La segona pluja negra d’Imamura, la trio per la lectura que vaig fent a estones d’un llibre de Subirtats, proceso a la  civilización. En el seu moment no la vaig veure, potser perquè Imamura era una autor que no m’havia interessat gaire.  Fou un error, sense dubte perquè és una pel·lícula indispensable per qualsevol que vulgui fer una reconstrucció de l’esdeveniment més terrorífic dels nostres temps. És una pel·lícula profundament humana que sobretot em despertà un sentiment d’admiració per la dignitat amb que són retratades les víctimes. Al  cine només vaig anar-hi una vegada. Fou per veure el darrer film de Polanski, el traïdor i l’espia. Em sembla un treball molt correcte de cine històric que pot servir per mostrar bé com en un cert moment el verí de l’antisemistisme podia corrompre una societat que, teòricament, havia d’estar immunitzada pels seus ideals fundadors. No vaig saber veure però cap espurna de la brillantor que era tan evident en alguns films del jove Polanski. La pel·lícula té un tall molt correcte, més acadèmica que genial, però si més no és coherent amb altres mirades al passat recent d’Europa efectuada per Polanski, com la seva versió d’Oliver Twist

El dia de reis després del dinar familiar em vaig quedar sol amb ma mare i no havent-hi cap dels programes habituals que l’ entretenen, vam haver re recórrer a la TCM que em va permetre regalar-me una versió doble.  Primer, el Fort Apache  de John Ford, un dels seus grans treballs. S’ha escrit molt sobre aquest film i no en sabria afegir gaire cosa. Segurament remarcar el seu mèrit de ser el primer western revisionista de la història d’Amèrica, en un moment ben poc oportú per cap mena de revisionisme. La replica de Wayne després del seu diàleg amb Fonda, segueix sent per a mi una de les més brillants de les que recordo, si els ha vist, no són apatxes. Al vespre, ja sol, vaig veure Pat Garret & Billy the Kid. Fa onze anys la vaig veure al BFI i llavors parlava d’un aclaparador sentiment de malenconia, ara el sentiment és quasi irresistible. En un cert moment, el meu Pekcinpah preferit era Wild Bunch;, ara no estic segur de la meva tria. Tot i que el film del  68 sigui pensant-ho fredament millor pel·lícula, l’envelliment et crea una connexió molt potent, amb aquest Pat Garret, aixafat pels temps que han canviat tant.

The sky is falling

A les llibreries londinenques trobo el darrer llibre de Peter Biskind, l’autor de Easy riders, ragging bulls. Aquest nou llibre es diu The sky is falling!, el sots-títol és més aclaridor the unexpected politics of Hollywood’s superheroes and zombies.  Vaig llegir el seu llibre sobre els cine dels setanta amb gran interès i profit i em segueix semblant una obra del tot recomanable i indispensable per conèixer la història de la darrera gran època de Hollywood.  L’abast del llibre darrer és molt més reduït. No ens ofereix la dimensió històrica, sinó que es limita a la lectura política. En aquest sentit, com ell mateix assenyala a la introducció, s’assembla més al seu primer llibre, seeing is believing Si en aquell llibre analitzava la perspectiva ideològica del cine  americà dels cinquanta vinculant-la al propòsit de l’escenificació del centre polític, a les dues darreres dècades allò que Biskind veu a la projecció mainstream de Hollywood és tot el contrari, l’afebliment del centre polític i la pujada dels extremismes. Hi ha llavors una harmonia ben clara entre l’evolució del cinema i la de la política americana des de l’època de Reagan fins al triomf polític de l’extremisme que significa l’arribada de Trump al poder. Biskind és un bon escriptor  i un fi espectador de cine, per la qual cosa el llibre no decep. Malauradament el profit que jo n’he pogut treure és molt reduït, perquè el meu coneixement de la projecció audiiovisual del període és molt limitat. No he vist quasi mai pel·lícules de superherois, ni tampoc les noves sèries distribuïdes per televisió que formen el gruix del seu anàlisi, que com ell adverteix al començament ja no pot limitar-se estrictament a allò que es veu a les pantalles del cines.  Per no haver vist, ni tan sols he vist, tot i que més o menys s´r de que va, la pel·lícula més comentada del llibre, l’Avatar  de James Cameron que constitueix l’exemple més clar de film extremista d’esquerres. (l’altre títol que incidiria en aquesta categoria seria The shape of water de Guillermo del Toro, film clarament d’esquerres en el sentit americà i modern del terme esquerra). El cine extremista és però generalment un cine de dretes que es complau en la representació de l’apocaliise i l’escenificació consegüent del trencament del contracte social, sentit com un moment alliberador i es complau en general, en mostrar la inoperància de les estructures establertes sempre dependents del favor dels superherois.. El llibre no només fa lectura política, sinó que finalment s’obre a la qüestió del post-humanisme present a film sprecisament com els esmentats, tot i que d’una manera un xic insatisfactòria perquè van junts el sentiment de que cal superar la humanitat amb una certa, i si ho pensem  bé necessària, incapacitat per a representar aquesta superació

1917

Durant les vacances he tingut temps de veure algunes pel·lícules de les que espero poder prendre nota, ni que sigui per no oblidar-me, aquest cap de setmana , però primer vull parlar de la primera quen’ he vist després i que ha estat una relativa sorpresa, 1917,;dic relativa perquè si bé la pel·lícula ha tingut a tot arreu una gran acollida, jo no he estat mai gaire motivat per les pel·lícules signades pel seu director Sam Mendes. Una grata sorpresa atès que em permet començar bé un any el 2020 que difícilment podrà equiparar-se al precedent, doncs em costa molt recordar un any on hagi vist tres obres  que m’hagin produït tanta satisfacció com Joker,el Irlandés o Parasitos. 1917 pot tranquil·lament pertànyer a la mateixa categoria.

Sam Mendes és conegut per ser l’autor de pel·lícules amb èxit tant de crítica com de públic, la més coneguda segurament American Beauty i cal dir que la capacitat per atreure al públic es ben palesa en una pel·lícula que és un producte comercial que pot arribar agrups  d’espectadors ben diferents.  Primer al més jove, la trama de la pel·lícula és ben simple. Dos soldats britànics han de creuar tant aviat com puguin el territori enemic per avisar al comandant d’un batalló que ha d’aturar l’atac programat doncs dur-ho a terme implica caure en un parany dels alemanys.  Pel que fa a l’acció podríem veure la pel·lícula com una transposició d’un video-joc de guerra, atés que segueix el  mateix esquema.  D’altra banda, la primera gran guerra va generar molta i millor literatura que qualsevol altra guerra, inclosa la segona i aquest fet també el trasllueix el film. Les motivacions dels protagonistes  responen a la lògica desenvolupada a les trinxeres que ens explica millor que ningú Robert Graves al seu Goodbye to all that, especialment l’element clau d’aquest film, com finalment l’únic motiu per mantenir-se i tirar endavant en una situació que necessariament et sobrepassa és la solidaritat amb el desgraciat com  tu que tens al costat. Les imatges de molts moments evoquen perfectament la molta poesia escrita pels molts poetes que caigueren a les trinxeres franceses

Mendes ha triat una opció d’estil  molt radical però que acaba sent molt efectiva. Tot el film és un únic pla-seqüència (fals evidentment perquè roden en digital)  i aquesta és una elecció del tot adient  per transmetre el neguit experimentat pels dos protagonistes en la seva cursa contra rellotge .La potència  visual del film és extraordinària en la recreació del territori recorregut pels dos caporals i espero que quan vagi a Londres en febrer podré fer una visió en el Imax (cosa impossible a Barcelona on precisament avui sembla que s’ha cremat el que quedava al port vell) Si parlava de la literatura, potser no passa el mateix amb la filmografia que ha preferit sempre la segona guerra, però de la primera hi ha com a mínim una gran obra mestra, el paths of glory de Stanley Kubrick.  La fotografia de les trinxeres hi  remet directament amb aquells travelllings que difícilment oblides. Però més enllà de l’estil, Mendes recull una cosa de Kubrick que resulta del tot grata a un barceloní de l’època del procés. A la pel·lícula no hi ha cap mena de patrioterisme, ni tan sols de patriotisme, de fet, no recordo haver vist ni una sola bandera. Potser per això 1917 és un film veritablement èpic, si entenem que allò que fa una obra èpica no és ni la confusió, ni el soroll, sinó la veneració envers el coratge  i la generositat humana. Si vole,u res de nou, allò que hom ja pot copsar quan llegeix la Iliada, però tampoc hi ha hagut mai necessitat d’anar més enllà.

devaluación continua

El viatge a Londres em dóna per llegir el llibre d’Andreu Navarra, devaluación continua. He de dir que fa molt temps que no llegia cap llibre sobre educació. Bàsicament, per dos raons: la primera el cansament que em produeix una certa repetició dels continguts dels llibres que he anat llegint sobre el tema. El diagnòstic des dels noranta és molt clar i, de fet, quasi tot el que ha passat era del tot previsible. El segon, una certa mala consciència professional per la sensació d’estar vençut, o el que és el mateix esperant la jubilació, en tot cas, amb poques esperances i il·lusions vinculades a l’exercici de la professió.  M’ha agradat, però, el llibre d’Andreu Navarra, perquè està ben escrit, ben raonat i perquè tot i ésser crític tampoc és catastrofista, ni cau en el que sovint és el vici contrari del pedagogisme, la idealització excessiva  de l’escola tradicional, evitant així caure en el vici oposat al del discurs oficial, condemnar per principi qualsevol mena de canvi. Teòricament el llibre es fonamenta en autors ben coneguts com Luri o Enkvist i es vertebra a partir de l’experiència docent del seu autor, professor de llengua castellana a diversos centres catalans. La primera part es fonamenta en un principi obvi, però del que sovint hom s’oblida de manera molt interessada. L’escola no pot resoldre els problemes que no són propis de l’escola. Si de vint alumnes cap no esmorza, no hi ha cap pràctica educativa que pugui ser  de gaire profit. Allò pel  que si serveix l’escola, llavors,  és per fer de boc expiatori de problemes originats en una societat injusta i anòmica, problemes generats fora de l’escola i que es suposa que una institució, del tot aliena a allò que hom considera ordinària i comunament com a valuós, hauria de resoldre. En general, m’ha estat fàcil empatitzar amb allò descrit pel  professor Navarra.Com  ell crec que són els alumnes els que fan la feina suportable, i que aquests mai no són culpables de no saber,  lema que faig meu.  La seva ignorància és sempre molt causada. Com ell tinc clar que la finalitat última de l’educació secundària, per ell i per qualsevol persona decent, la creació de ciutadans, no forma part dels objectius de les nostres organitzacions educatives.  Com ell, constato que la nostra cultura esta creant condicions que afavoreixen un estat d’ànim passiu, de fet patològic. Crec  també que ser un bon professor pot implicar moltes coses però hi ha prou amb  saber parlar amb domini de la pròpia matèria i estar disposat a escoltar. Qualsevol altre qualitat és secundària en relació a aquestes. També comparteixo la necessitat d’un entusiasme que és imprescindible tot i que estigui acompanyat  de la lucidesa, les humanitats han passat avall possiblement per no retornar-hi mai més, però ens resten encara uns anys dels que alguns d’aquests alumnes podran beneficiar-se. També estic d’acord en què la possibilitat d’un redreçament està vinculada a una revalorització de la memòria, indispensable no només per l’exit acadèmic , sinó per l’estructuració de la pròpia personalitat I també estic del tot d’acord en que els problemes de l’escola que no neixen a l’escola han de tenir una resposta des de fora de l’escola. La degradació de l’escola ha estat i és una part fonamental de l’atac a les democràcia i no es pot perdre mai la consciència d’aquest fet. La desaparició, programada, de les classes mitges i la degradació de l’ensenyament secundaria públic són dos aspectes del mateix fenomen i oblidar això, significa quedar-se un discurs merament ideològic en el sentit més pejoratiu possible del terme. Com ell diu, cal tenir consciència que lluitar per millorar les nostres condicions està del tot lligat a millorar les condicions de treball futures del nostre alumnat.  En definitiva, potser  no és un llibre amb el que comtat i debatut aprenguem res de gaire nou, però si que constitueix un motiu d’encoratjament  i de suport.

Un dilema filosòfic (o millor, el dilema filosòfic)

Philosophers should not only interpret  our beliefs; when they are false, they should change them, diu Parfitt a la introducció de Reasons and Persons,  però llavors els filòsofs deuen anar més enllà de si mateixos, inventant mites, religions o coses d’aquestes. Plató ho tenia ben clar, els de després en canvi tenen moltes dificultat per acceptar que la creença produïda de manera ortodoxa o natural, pugui ser falsa. La filosofia revisionària, la que segueix allò que diu Parfitt, degenera en una altra cosa, la purament descriptiva parteix i està limitada per una il·lusió gens filosòfica.

Darrera lliçó de Cassirer

Tot està dit i que com que ningú no escolta cal tornar-ho a dir. Avui explicant la tercera meditació he comentat a uns alumnes la distinció entre judici i volició i el fet que òbviament només els primers són analitzables en termes de veritat o falsedat. Al vespre, miro les coses que vaig apuntar quan, volant fa  dues setmanes a Londres, acabava de llegir el llibre de Cassirer. Cassirer clou el seu llibre citant la definició de mite de Doutté per qui el mite és el désir collectif personifié. L’antropòleg francès va escriure fa cent anys però no trobo cap descripció millor de tot el que estem visqunt i de la dificultat d’una solució, si allò que avui he explicat sobre el desig és cert.  Arran de les trifulgues entre partits he llegit diverses vegades el qualificatiu de màgic, aplicat per exemple a l’independentisme, amb un to pejoratiu.  No podem però menystenir la força, ni que sigui il·lusòria de la màgia; com diu Cassirer si bien el hombre moderno ya no cree en la magia natural, no ha abandonado en modo alguno la creencia en una especie de magia social.  Potser la clau de l’èxit polític contemporani consisteix només en això. Per concloure, és clar que si això era així després de la segona guerra i al 2020 és perquè la cultura humana sempre està establerta d’una manera menys ferma de la que pensàvem. Això sempre ho hem sabut,  però sovint ens ha costat, m’ha costat, molt creure-ho.