Darrera lliçó de Cassirer

Tot està dit i que com que ningú no escolta cal tornar-ho a dir. Avui explicant la tercera meditació he comentat a uns alumnes la distinció entre judici i volició i el fet que òbviament només els primers són analitzables en termes de veritat o falsedat. Al vespre, miro les coses que vaig apuntar quan, volant fa  dues setmanes a Londres, acabava de llegir el llibre de Cassirer. Cassirer clou el seu llibre citant la definició de mite de Doutté per qui el mite és el désir collectif personifié. L’antropòleg francès va escriure fa cent anys però no trobo cap descripció millor de tot el que estem visqunt i de la dificultat d’una solució, si allò que avui he explicat sobre el desig és cert.  Arran de les trifulgues entre partits he llegit diverses vegades el qualificatiu de màgic, aplicat per exemple a l’independentisme, amb un to pejoratiu.  No podem però menystenir la força, ni que sigui il·lusòria de la màgia; com diu Cassirer si bien el hombre moderno ya no cree en la magia natural, no ha abandonado en modo alguno la creencia en una especie de magia social.  Potser la clau de l’èxit polític contemporani consisteix només en això. Per concloure, és clar que si això era així després de la segona guerra i al 2020 és perquè la cultura humana sempre està establerta d’una manera menys ferma de la que pensàvem. Això sempre ho hem sabut,  però sovint ens ha costat, m’ha costat, molt creure-ho.