1917

Durant les vacances he tingut temps de veure algunes pel·lícules de les que espero poder prendre nota, ni que sigui per no oblidar-me, aquest cap de setmana , però primer vull parlar de la primera quen’ he vist després i que ha estat una relativa sorpresa, 1917,;dic relativa perquè si bé la pel·lícula ha tingut a tot arreu una gran acollida, jo no he estat mai gaire motivat per les pel·lícules signades pel seu director Sam Mendes. Una grata sorpresa atès que em permet començar bé un any el 2020 que difícilment podrà equiparar-se al precedent, doncs em costa molt recordar un any on hagi vist tres obres  que m’hagin produït tanta satisfacció com Joker,el Irlandés o Parasitos. 1917 pot tranquil·lament pertànyer a la mateixa categoria.

Sam Mendes és conegut per ser l’autor de pel·lícules amb èxit tant de crítica com de públic, la més coneguda segurament American Beauty i cal dir que la capacitat per atreure al públic es ben palesa en una pel·lícula que és un producte comercial que pot arribar agrups  d’espectadors ben diferents.  Primer al més jove, la trama de la pel·lícula és ben simple. Dos soldats britànics han de creuar tant aviat com puguin el territori enemic per avisar al comandant d’un batalló que ha d’aturar l’atac programat doncs dur-ho a terme implica caure en un parany dels alemanys.  Pel que fa a l’acció podríem veure la pel·lícula com una transposició d’un video-joc de guerra, atés que segueix el  mateix esquema.  D’altra banda, la primera gran guerra va generar molta i millor literatura que qualsevol altra guerra, inclosa la segona i aquest fet també el trasllueix el film. Les motivacions dels protagonistes  responen a la lògica desenvolupada a les trinxeres que ens explica millor que ningú Robert Graves al seu Goodbye to all that, especialment l’element clau d’aquest film, com finalment l’únic motiu per mantenir-se i tirar endavant en una situació que necessariament et sobrepassa és la solidaritat amb el desgraciat com  tu que tens al costat. Les imatges de molts moments evoquen perfectament la molta poesia escrita pels molts poetes que caigueren a les trinxeres franceses

Mendes ha triat una opció d’estil  molt radical però que acaba sent molt efectiva. Tot el film és un únic pla-seqüència (fals evidentment perquè roden en digital)  i aquesta és una elecció del tot adient  per transmetre el neguit experimentat pels dos protagonistes en la seva cursa contra rellotge .La potència  visual del film és extraordinària en la recreació del territori recorregut pels dos caporals i espero que quan vagi a Londres en febrer podré fer una visió en el Imax (cosa impossible a Barcelona on precisament avui sembla que s’ha cremat el que quedava al port vell) Si parlava de la literatura, potser no passa el mateix amb la filmografia que ha preferit sempre la segona guerra, però de la primera hi ha com a mínim una gran obra mestra, el paths of glory de Stanley Kubrick.  La fotografia de les trinxeres hi  remet directament amb aquells travelllings que difícilment oblides. Però més enllà de l’estil, Mendes recull una cosa de Kubrick que resulta del tot grata a un barceloní de l’època del procés. A la pel·lícula no hi ha cap mena de patrioterisme, ni tan sols de patriotisme, de fet, no recordo haver vist ni una sola bandera. Potser per això 1917 és un film veritablement èpic, si entenem que allò que fa una obra èpica no és ni la confusió, ni el soroll, sinó la veneració envers el coratge  i la generositat humana. Si vole,u res de nou, allò que hom ja pot copsar quan llegeix la Iliada, però tampoc hi ha hagut mai necessitat d’anar més enllà.