The sky is falling

A les llibreries londinenques trobo el darrer llibre de Peter Biskind, l’autor de Easy riders, ragging bulls. Aquest nou llibre es diu The sky is falling!, el sots-títol és més aclaridor the unexpected politics of Hollywood’s superheroes and zombies.  Vaig llegir el seu llibre sobre els cine dels setanta amb gran interès i profit i em segueix semblant una obra del tot recomanable i indispensable per conèixer la història de la darrera gran època de Hollywood.  L’abast del llibre darrer és molt més reduït. No ens ofereix la dimensió històrica, sinó que es limita a la lectura política. En aquest sentit, com ell mateix assenyala a la introducció, s’assembla més al seu primer llibre, seeing is believing Si en aquell llibre analitzava la perspectiva ideològica del cine  americà dels cinquanta vinculant-la al propòsit de l’escenificació del centre polític, a les dues darreres dècades allò que Biskind veu a la projecció mainstream de Hollywood és tot el contrari, l’afebliment del centre polític i la pujada dels extremismes. Hi ha llavors una harmonia ben clara entre l’evolució del cinema i la de la política americana des de l’època de Reagan fins al triomf polític de l’extremisme que significa l’arribada de Trump al poder. Biskind és un bon escriptor  i un fi espectador de cine, per la qual cosa el llibre no decep. Malauradament el profit que jo n’he pogut treure és molt reduït, perquè el meu coneixement de la projecció audiiovisual del període és molt limitat. No he vist quasi mai pel·lícules de superherois, ni tampoc les noves sèries distribuïdes per televisió que formen el gruix del seu anàlisi, que com ell adverteix al començament ja no pot limitar-se estrictament a allò que es veu a les pantalles del cines.  Per no haver vist, ni tan sols he vist, tot i que més o menys s´r de que va, la pel·lícula més comentada del llibre, l’Avatar  de James Cameron que constitueix l’exemple més clar de film extremista d’esquerres. (l’altre títol que incidiria en aquesta categoria seria The shape of water de Guillermo del Toro, film clarament d’esquerres en el sentit americà i modern del terme esquerra). El cine extremista és però generalment un cine de dretes que es complau en la representació de l’apocaliise i l’escenificació consegüent del trencament del contracte social, sentit com un moment alliberador i es complau en general, en mostrar la inoperància de les estructures establertes sempre dependents del favor dels superherois.. El llibre no només fa lectura política, sinó que finalment s’obre a la qüestió del post-humanisme present a film sprecisament com els esmentats, tot i que d’una manera un xic insatisfactòria perquè van junts el sentiment de que cal superar la humanitat amb una certa, i si ho pensem  bé necessària, incapacitat per a representar aquesta superació