Turisme londinenc

A Londres, com és habitual, vaig aprofitar per veure exposicions. Quatre en quatre dies, promig ben raonable.  Les dues primeres foren a la National. Una d’ells era sobre La verge de les roques de Leonardo. De fet, aquesta era l’única obra exposada i les quatre sales oferien informació per veure l’obra. En una primera sala, se’ns presentava la  visió de Leonardo sobre la naturalesa, en una segona la investigació efectuada l’obra que ha permès constatar les variacions amb la primera estructura pensada per Leonardo, una tercera on se’ns introduïa a la seva concepció del clarobscur i l’última on era el quadre en mig d’una representació virtual de tot el conjunt projectat que mai no fou finalment realitzat.  Penso que aquesta és possiblement l’exposició ideal,  doncs no té gaire sentit intentar mirar més d’una obra en una tarda. El fet, però, és que encara no soc classe ociosa i hauré de seguir amb les convencionals, com la que ofereix la mateixa Gallery sobre Gauguin com retratista.  Aquest gènere fou conreat pel pintor francès en tots els moments de la seva carrera amb resultats de vegada excel·lents, però el que més ha quedat en la meva memòria d’allò exposat foren els gira-sols que en un homenatge tardà al seu amic Vincent va pintar al final de la seva vida ( de gira-sols no  n’hi ha a la Polinèsia, així que va fer portar les llavors de França per fer-les créixer ell mateix). 

La Tate Britain feia la retrospectiva més ample des de fa moltes dècades del treball de William Blake.  Quan estudiava estètica a la facultat, Blake m’havia interessat  molt.  Durant anys no hi ha havia pensat, però l’exposició ressalta la importància de la seva figura, completament original dins del panorama del seu temps i decisiva per crear la noció estètica més important de l’art sorgit amb el romanticisme, la noció de sublim. Finalment el museu d’història de la ciutat, feia una exposició sobre el cinquanta aniversari d’un dels discos més importants de la història de la música pop, el London Calling de  The Clash. Una exposició petita, només una sala, però amb molta informació sobre  l’exit i algunes materials com una guitarra destrossada després d’un dels concerts. Per cert, els Clash eren del barri on és l’instiitut espanyol, North Kensington, tot i que l’ambient dels setanta havia de ser molt més dur que quan jo hi vaig treballar.