setmana cinematogràfica

Dijous en el cicle de Fellini veig  Il Bidone, un dels films de Fellini que tenia menus present. De fet, no recordo hav er-lo vist des d’una altra projecció a la filmoteca als  anys vuitanta. Com llavors em sembla una bona pel·lícula, però la menys felliniana dels films de Fellini.  Tot i haver estat utilitzat par altres coses, hi ha hagut sempre  un component moralitzador en Fellini, però en aquest film aquest element té un predomini exclusiu i allò imaginatiu gairebé no apareix.  Compt amb autors molt característics d’aquell període, Franco Fabrizi, fent el seu rol de bandarrra arquetítpic, Richard Baseheart i Giuletta Massina, sortits del repartiment de la strada però amb papers molt poc brillants, segurament el de Massina fou el més intranscendent de tots els que tingué amb el seu marit. El protagonista és Broderick Crawford que està molt bé transmetent la sensació de desorientació del seu personatge. Potser perquè no li costava gaire fingir aquesta desorientació.  Diuen que Crawford estigué tot el rodatge completament ebri  dins d’una ciutat on era del tot estranger i ignorant de la llengua.

El cap de setmana veig el Far. La pel·lícula té molt bons ingredients. Una fotografia en blanc i negre boníssima que pot fer recordar de vegades Dreyer , de vegades l’expressionisme alemany,  un guió amb al·lusions a la millor literatura marina, la que inclou Melville, Conrad i Stevenson, dos actors que fan un duel interpretatiu de primer ordre, Willliam Dafoe i un de més jove que sembla que triomfà amb una sèrie de vampirs,  però el fet és que en un cert moment m’he sortit de la pel·lícula i he passar a pensar en d’altres coses. Podria ser  que el director estiri massa la tensió o, aquesta és l’opció si apliquem el principi cartesià de la generositat, que l’espectador estava massa cansat. Una segona visió, que potser es donarà o potser no, podria resoldre la qüestió.

Finalment a casa veig un DVD que vaig comprar a Roma l’hivern passat, el Pascal de Rosellini, un biopic de l’autor dels Pensaments realitzat per la RAI a finals dels setanta, quan Rosellini rodà tot un conjunt d’obres de filòsofs. Una planificació molt austera i una ambientació correcta serveixen per presentar un Pascal que em resultà prou convincent.  Rosellini treballava amb guions fets per gent que havia estudiat bé el període i això es nota aquí, tot i que no sé si el film resulta molt clar pels que desconeixen la repressió del jansenisme i els fets esdevinguts entorn de la guerra de la Fronda. En tot cas un exercici de divulgació d’alta cultura, que avui és del tot impensable. Amunt hi podeu veure el seu diàleg amb Descartes tal i com surt representat a la pel·lícula