devaluación continua

El viatge a Londres em dóna per llegir el llibre d’Andreu Navarra, devaluación continua. He de dir que fa molt temps que no llegia cap llibre sobre educació. Bàsicament, per dos raons: la primera el cansament que em produeix una certa repetició dels continguts dels llibres que he anat llegint sobre el tema. El diagnòstic des dels noranta és molt clar i, de fet, quasi tot el que ha passat era del tot previsible. El segon, una certa mala consciència professional per la sensació d’estar vençut, o el que és el mateix esperant la jubilació, en tot cas, amb poques esperances i il·lusions vinculades a l’exercici de la professió.  M’ha agradat, però, el llibre d’Andreu Navarra, perquè està ben escrit, ben raonat i perquè tot i ésser crític tampoc és catastrofista, ni cau en el que sovint és el vici contrari del pedagogisme, la idealització excessiva  de l’escola tradicional, evitant així caure en el vici oposat al del discurs oficial, condemnar per principi qualsevol mena de canvi. Teòricament el llibre es fonamenta en autors ben coneguts com Luri o Enkvist i es vertebra a partir de l’experiència docent del seu autor, professor de llengua castellana a diversos centres catalans. La primera part es fonamenta en un principi obvi, però del que sovint hom s’oblida de manera molt interessada. L’escola no pot resoldre els problemes que no són propis de l’escola. Si de vint alumnes cap no esmorza, no hi ha cap pràctica educativa que pugui ser  de gaire profit. Allò pel  que si serveix l’escola, llavors,  és per fer de boc expiatori de problemes originats en una societat injusta i anòmica, problemes generats fora de l’escola i que es suposa que una institució, del tot aliena a allò que hom considera ordinària i comunament com a valuós, hauria de resoldre. En general, m’ha estat fàcil empatitzar amb allò descrit pel  professor Navarra.Com  ell crec que són els alumnes els que fan la feina suportable, i que aquests mai no són culpables de no saber,  lema que faig meu.  La seva ignorància és sempre molt causada. Com ell tinc clar que la finalitat última de l’educació secundària, per ell i per qualsevol persona decent, la creació de ciutadans, no forma part dels objectius de les nostres organitzacions educatives.  Com ell, constato que la nostra cultura esta creant condicions que afavoreixen un estat d’ànim passiu, de fet patològic. Crec  també que ser un bon professor pot implicar moltes coses però hi ha prou amb  saber parlar amb domini de la pròpia matèria i estar disposat a escoltar. Qualsevol altre qualitat és secundària en relació a aquestes. També comparteixo la necessitat d’un entusiasme que és imprescindible tot i que estigui acompanyat  de la lucidesa, les humanitats han passat avall possiblement per no retornar-hi mai més, però ens resten encara uns anys dels que alguns d’aquests alumnes podran beneficiar-se. També estic d’acord en què la possibilitat d’un redreçament està vinculada a una revalorització de la memòria, indispensable no només per l’exit acadèmic , sinó per l’estructuració de la pròpia personalitat I també estic del tot d’acord en que els problemes de l’escola que no neixen a l’escola han de tenir una resposta des de fora de l’escola. La degradació de l’escola ha estat i és una part fonamental de l’atac a les democràcia i no es pot perdre mai la consciència d’aquest fet. La desaparició, programada, de les classes mitges i la degradació de l’ensenyament secundaria públic són dos aspectes del mateix fenomen i oblidar això, significa quedar-se un discurs merament ideològic en el sentit més pejoratiu possible del terme. Com ell diu, cal tenir consciència que lluitar per millorar les nostres condicions està del tot lligat a millorar les condicions de treball futures del nostre alumnat.  En definitiva, potser  no és un llibre amb el que comtat i debatut aprenguem res de gaire nou, però si que constitueix un motiu d’encoratjament  i de suport.