Vacances i cine

Les vacances em van doner per veure cinc pel·lícules ben diferents.  Una d’elles The Florida Project la veig per motius de feina, doncs a final de mes la veuré  a Sitges amb els meus alumnes de Sociologia. La segona pluja negra d’Imamura, la trio per la lectura que vaig fent a estones d’un llibre de Subirtats, proceso a la  civilización. En el seu moment no la vaig veure, potser perquè Imamura era una autor que no m’havia interessat gaire.  Fou un error, sense dubte perquè és una pel·lícula indispensable per qualsevol que vulgui fer una reconstrucció de l’esdeveniment més terrorífic dels nostres temps. És una pel·lícula profundament humana que sobretot em despertà un sentiment d’admiració per la dignitat amb que són retratades les víctimes. Al  cine només vaig anar-hi una vegada. Fou per veure el darrer film de Polanski, el traïdor i l’espia. Em sembla un treball molt correcte de cine històric que pot servir per mostrar bé com en un cert moment el verí de l’antisemistisme podia corrompre una societat que, teòricament, havia d’estar immunitzada pels seus ideals fundadors. No vaig saber veure però cap espurna de la brillantor que era tan evident en alguns films del jove Polanski. La pel·lícula té un tall molt correcte, més acadèmica que genial, però si més no és coherent amb altres mirades al passat recent d’Europa efectuada per Polanski, com la seva versió d’Oliver Twist

El dia de reis després del dinar familiar em vaig quedar sol amb ma mare i no havent-hi cap dels programes habituals que l’ entretenen, vam haver re recórrer a la TCM que em va permetre regalar-me una versió doble.  Primer, el Fort Apache  de John Ford, un dels seus grans treballs. S’ha escrit molt sobre aquest film i no en sabria afegir gaire cosa. Segurament remarcar el seu mèrit de ser el primer western revisionista de la història d’Amèrica, en un moment ben poc oportú per cap mena de revisionisme. La replica de Wayne després del seu diàleg amb Fonda, segueix sent per a mi una de les més brillants de les que recordo, si els ha vist, no són apatxes. Al vespre, ja sol, vaig veure Pat Garret & Billy the Kid. Fa onze anys la vaig veure al BFI i llavors parlava d’un aclaparador sentiment de malenconia, ara el sentiment és quasi irresistible. En un cert moment, el meu Pekcinpah preferit era Wild Bunch;, ara no estic segur de la meva tria. Tot i que el film del  68 sigui pensant-ho fredament millor pel·lícula, l’envelliment et crea una connexió molt potent, amb aquest Pat Garret, aixafat pels temps que han canviat tant.