L'època post-literària i el seu profeta

Suposo que una de les causes que contribueix a la meva desorientació íntima està provocada pel fet de viure en un sentit molt clar a una època post-literària. Certament hi ha gent que compra llibres i n’està molt, però la ignorància i la indiferència  dels altres és aclaparadora. Durant segurament més dos segles, la literatura era un element educatiu clau en la formació emocional  i sentimental, ara ja no ho és i el currículum dels nostres centres ni tan sols tracta de dissimular-ho. (suposo que aquesta és una condició pel triomf dels psicopedagogs)  Que ha passat és perfectament clar i explicable en un discurs racionals, però com que dialoguem sempre amb els jos que hem estat, sempre hi puc sentir al meu interior la veu de sorpresa per veure com coses que pensava que havien de durar tota la vida, s’han esvaït.  Tot i que certament si alguna cosa s’ha pogut aprendre amb els anys és la manca de sentit inherent a l’expressió tota la vida. En aquest estat d’ànim estic llegint el llibre de Bioy Casares, Borges, on el primer explica les seves trobades quasi diàries amb el segon.  Borges era, no és cap descobriment, un home prou lúcid i no és estrany llavors que en una de les converses a finals dels anys cinquanta deixi  anar la idea de que això de la literatura algun dia s’acabarà, que la gent hi perdrà l’interès, havent-hi moltes coses que acaben resultat molt més senzilles i menys artificials.  Fa esment en concret de la dificultat de trobar noves metàfores, que provoca precisament aquesta arbitrarietat i un cansament per les metàfores. Això és exactament el que he percebut a les meves classes de segon,  especialment quan intento explicar el mite de la caverna. El problema no és el missatge de Plató sinó com l’expressa,  com m’han reconegut expressament algun cop, no els hi agraden les metàfores.