Campo de los almendros

    Amb la lectura de Campo de los Almendros acabo la lectura del cicle del Laberinto mágico de Max Aub que vaig iniciar fa quasi tres anys. Per algun lloc, he llegit que aquesta és la millor de les sis novel·les. Crec que qui ho hagi dit podria tenir raó, si més no és aquella que la lectura m'ha resultat més apassionant, tenir el sentiment de no poder deixar el llibre, i la que més m'ha commogut. El campo de los almendros és una gran finca plena d'ametllers on foren concentrats els republicans capturats al port d'Alacant. després de uns dies d'angoixosa espera d'una vaixells promesos per França i Gran Bretanya que havien de donar una sortida als milers de republicans que temien pel seu destí a la nova Espanya franquista. El lapse temporal descrit al llibre és molt breu. Abasta els darrers dies de la República i després els primers dies de la repressió franquista amb la distribució dels milers de presoners i l'extermini arbitrari dels que tenien mala sort. En aquell moment el destí podia dependre de què et reconegués un fill de puta del teu poble o que un guàrdia et mirés amb l'ull esquerre. Segons la novel·la, de vaixell només va arribar un però ningú no va embarcar perquè les autoritats franquistes no varen mantenir el pacte fet entre el comandament italià, les seves tropes foren les primeres en arribar a Alacant, i el consell d'evacuació, format ad-hoc. Els seus membres foren, imagino que no per casualitat, dels primers a ser afusellats. Aub reprèn el caràcter fragmentari de les narracions anteriors, com en el tres primers mostra la seva capacitat descriptiva i insereix molt diàlegs que aquí em semblen ben resolts expressant els problemes més abstractes i el fracàs més concret, el d'aquells milers de persones que en aquell moment sentien que amb la pèrdua de la guerra i la República, tota la seva existència perdia el seu sentit, Com sembla que passa a la realitat, hi ha moltíssimes descripcions de suïcidis i allò que les fa més esgarrifoses és la fredor mostrada per Aub. Tot i interrompre l'acció per fer una reflexió sobre els seus personatges, llevats dels molts que moren, de molts altres no arribem a saber ben bé que passa. Això és un encert indubtable, perquè malauradament, tot i que hagin passat quasi cent anys, sembla que aquesta història no està encara acabada. Si que acabà però una certa idea d'Espanya a la que la transició- restauració no va voler donar continuïtat.