La Columna

 

    En versió catalana d'Oriol Vaqué llegeixo La columna d'Adrien Bosc que vol reflectir l'experiencia bèlica de Simone Weil a la guerra espanyola. Fou, de fet, molt breu, només 48 dies i no fou gens gloriosa. Va anar al front d'Aragó, el seu escamot estava a la zona de Pina d'Ebre, però va quedar fora de combat quan en el campament va ensopegar amb una olla d'oli bullint que li va deixar cremades serioses a la cama i van ajudar a decidir la seva repatriació. Estem a les primeres fases de la guerra abans de la creació de l'exercit popular i Weil està en unes columnes anarquistes. De fet, Durruti és un personatge clau en el llibre per la seva intervenció a l'afusellament d'Angel Caro, un noi falangista de 16 anys, fill dels mestre local, (li va donar a triar entre fer-se anarquista o ser afusellat A la seva situació, el seu pare a l'altra zona era sospitós de tenir idees republicanes, l'elecció no era només ideològica. De totes maneres quan Durruti deixà el poble, l'executaren immediatament).

    El llibre es deixa llegir a la primera part on fa un seguiment del camí de la Weil a partir de les poques notes que va deixar i del testimoni d'alguns compatriotes que estaven al seu costat (Weil no sabia res d'espanyol). Fins aquell moment el llibre no em sembla que aportes res de realment nou. Tanmateix, però, el llibre pren molt més volada i interès quan Weil pren la paraula i ho fa amb un text extraordinari, la carta que en tornar de Catalunya, Weil escriu a George Bernanos. Aquest autor estava en les seves antípodes ideològiques. Catòlic i monàrquic s'havia posat en prímera linia de la literatura francesa amb le Journal d'une curé de campagne. La guerra l'havia sorprès a Mallorca on residia i hi va voler restar en part perquè el seu fill gran era voluntari falangista. La duresa de la repressió feixista el va horroritzar i el va dur a escriure Les grandes cimètières sous la lune, que fou el primer gran testimoni de la repressió franquista i impactà perquè el seu autor n'era ideològicament proper. Weil l'escriu moguda pel fet d'haver reconegut una afinitat espiritual, de compartir un sentiment d'horror pel descobriment d'una dimensió humana, la més sinistra, que en ella mateixa no és ideològica però fa servir l'ideologia com excusa. És un text que pot recordar al Plató de la carta setena. La font de la decepció és identificada amb la CNT, la que per a molts era l'expressió més pura de sentiment revolucionari. Weil comprova però amb tristesa que els revolucionaris en arribar als pobles d'Aragó oblidaven o no s'identificaven amb la la gent del país. La seva "consciencia" ideològica els feia superiors (em sembla que això li passa massa sovint a totes les esquerres) Allò que més li escandalitzava però era la incapacitat de reaccionar amb humanitat enfront els vessaments de sang inútils dels quals ella en veié uns quants i són descrits amb profusió al llibre de Bernanos.

    La darrera part del llibre manté aquesta elevació explicant el destí immediat dels protagonistes: la família Caro, Bernanos, els companys francesos anarquistes de Weil que no compartiren els judicis de la seva companya expressat en la carta a Bernanos i la propia Weil fins la seva mort al sanatori de tuberculosos d'Ashford l'agost de 1943