La mort de Descartes

Quan vaig començar a treballar si es donava el cas de què lliurava als alumnes un text relacionat amb una qüestió sobre la que ells tenien un punt de vista format, no calia animar-los gaire, sobretot quan el punt de vista del text era oposat al seu, per què raonessin, de manera més o menys hàbil o destralera, el seu punt de vista. Ara el que passa sempre, és que l’exposició del propi punt de vista sobre la qüestió, quan es demana, prescindeix absolutament del text. Com si no existís. La tendència és universal i no observo diferències entre els bons i els dolents. Suposo que tot plegat té a veure amb la conjunció de l’adoració a la pròpia expressivitat i el model ofert per programes prestigiosos com punto pelota. No  cal dir que en aquesta situació un ensenyament de la filosofia entès com eina per alliberar la gent dels seus prejudicis és ben problemàtic i la idea de l’examen de les opinions rebudes resulta una extravagància injustificable. Roncero ha matat Descartes

La dimensió política del platonisme

La invenció de l’eternitat, segons Patocka, és la reacció inevitable enfront de la consciència d’allò que significa el temps. La lectura que fa Nietzsche de Plató possiblement coincidiria amb aquest punt de vista. La seva reacció adversa contra el que ell veu com un acte de covardia, fora l’explicació més real de la virulència del seu antiplatonisme. Però la invenció de l’eternitat té la dimensió teológico-política de desviar la mirada del nostre costat, això és de defugir la imitació mitjançant la transcendència, sobre això Nietzsche és menys explícit i per aquí emergeix, en definitiva, la seva vessant més irresponsable.

Gòrgias a Rússia

Donant avui una mirada més , potser l’última?, a l‘escrit sobre el Gòrgias me n’he adonat del paral·lelisme evident entre la successió de la radicalitat de les posicions dels interlocutors platònics i l’evolució ideològica de les dues generacions dels protagonistes dels dimonis de Dostoievski. Trofimovich i Gòrgias són personatges de moral problemàtica per la seva nul·la preocupació de com allò que defensen teòricament es concreta a la realitat. Són essencialment teòrics i aparentment aliens a una realitat concebuda en termes del tot idealistes. La segona generació, el seu fill abandonat  i Stavroguin una mena de fill intel·lectual, són els que fan paleses les conseqüències de les idees del pare i expressen en el terreny dels fets l’esllavissament vers el nihilisme, de manera anàloga on com les posicions de Pol i Ca·licles deriven necessàriament d’allò plantejat per Gòrgias

LA INDEFUGIBLE NECESSITAT DEL DUALISME

“Jo vull portar-me bé, però el meu cervell no em deixa” (MRF dixit)

Por

És clar tot el reguitzell de coses que durant la vida has fet malament. Segurament no cal amoïnar-se gaire. Nietzsche tenia raó quan ens feia notar la banalitat i la superfluïtat del remordiment. Allò aterridor, però, és la possibilitat de no haver entès mai, en definitiva, res de res (o d’haver-ho entès tot i comprovar que la diferència entre entendre i no entendre, al capdavall, no té res de decisiu)

Models

Essencialment el Quixot, Cervantes, té raó i som alló que volem ser. Les persones acabem valent el que valen els nostres ideals. Tot això dit en termes idealistes. Des de la perspectiva d’un Girard, per exemple, la vàlua de cadascú ve determinada per la del seu model. La diferència no és, em sembla, excessiva.

Passejant per Roma

Pràcticament tots els dies que he estat a Roma, he acabat passant pel Campi di Fiori on fou cremat, fa mica més de quatre-cents anys, Giordano Bruno per  defensar l’heliocentrisme i la infinitud de l’univers. Si San Pere és el centre del catolicisme romà i universal, aquesta plaça popular és el cor de la Roma Republicana i laica. Podria fer algun elogi de l’heroi del pensament lliure però la veritat és que em queda una mica lluny. No he tornat o obrir cap llibre de Bruno des del anys de la facultat quan feia història del renaixement i si ens els meus primers anys de docència encara en feia alguna referència, fa temps que les vaig suprimir en el meu afany simplificador. Així, em va resultar més emocionant el retrobament amb un altre personatge de la història del pensament tot i que no es tracti exactament d’un filòsof. Visitant les estances del palau Corsini al Trastevere per veure la seva col·lecció d’obres d’art, vaig saber que aquell palau fou la llar de la Reina Cristina de Suècia, l’alumna i mestressa de Descartes, després de la seva abdicació de la corona sueca. Un oportú cartell informa de l’estança on va trobar la mort després d’un llarg exili de 35 anys, el 19 d’abril de 1689 (és a dir, demà farà 325 anys), la informació inclou una declaració de la mateixa Cristina:  Sono nata libera, vissi libera, e moriró liberata”. Fou enterrada a Sant Pere i aquest fet fa pensar a la inverificable, però atractiva, tesi de Grayling, segons la qual la veritable ocupació de l’ aparentment desocupat Descartes fou la de fer d’espia pels jesuïtes i el vaticà.